Quim Gibert, psicòleg
Els pobres diables
La fotografia apareguda en premsa l’estiu passat a propòsit de centenars de calamars gegants, mortalment estesos en unes platges de Califòrnia, a primera vista em va semblar un muntatge mediàtic. Però de seguida vaig adonar-me que si bé la imatge era esgarrifosa, no per això deixava de ser ben real. I és que darrerament s’ha detectat la presència d’aquests carnívors marins varats en diferents punts costaners del planeta.
És possible que l’escassetat d’aliments i l’escalfament global expliquin el fenomen. I és que l’hàbitat natural del calamar gegant és el món fosc que hi ha en les fosses i carenes oceàniques, conegut com el mar abissal. Haver d’abandonar el seu ecosistema els fa extraordinàriament vulnerables, sobretot davant de seu principal depredador, el catxalot. Però també perquè el seu teixit muscular no els proporciona la sustentació necessària per mantenir-se en condicions a la superfície. I, aleshores, la mort els arriba per descompressió (dràsticament disminueix la pressió de l’abisme marí sobre l’organisme animal). Just en aquesta tessitura, quan es mouen en un context advers que els dificulta sobreviure, la literatura d’aventures ha fantasiejat entorn la seva agressivitat.
En aquest sentit, Jules Verne fa dir a un dels intrèpids personatges de Vint mil llegües de viatge submarí: «Recordo perfectament haver vist una embarcació arrossegada al fons del mar pels braços d’un cefalòpode». El capità Nemo i els altres protagonistes ho verificaran horroritzats, des dels finestrals del Nautilus, quan notaran que els observa l’ull d’un calamar gegant. L’ull d’aquestes criatures misterioses impacte tant perquè és el més gros de la natura. De fet, Verne s’inspirarà en la llegenda nòrdica del Kraken, un colossal calamar, equiparat a voltes a una sèpia o un pop de semblants dimensions, que amb les fuetades dels tentacles causarà enfonsaments i devorarà mariners. Krake és un mot suec que es pot traduir per un animal «feble», «malalt». I fins i tot, per «un pobre diable». Aquesta és una dada cabdal atès que la pròpia mitologia escandinava, que ha convertit el més gran dels invertebrats en un espectacle terrorífic, delata que etimològicament és tracta d’una bèstia salvatge, però tanmateix afeblida i malaltissa. Si és així és perquè fugint de les profunditats abismals, no ha aconseguit altra cosa que sortir del foc per anar a raure a les brases. I, en alguns casos, el desenllaç no pot ser més desolador: trobar-se vora mar amb un fotimer de cadàvers d’una espècie animal.
Quan els humans no podem viure harmònicament en el nostre medi, també tendim a reaccionar malament. Lògicament ens treu de polleguera no poder estar còmodes a casa. Una situació disharmònica persistent afebleix el subjecte, fa emmalaltir i el força a moure’s pel món com un pobre diable.
En
aquesta línia, si el fictici capità Nemo té un
perfil enigmàtic és perquè és un príncep
fugitiu. Amb 10 anys serà enviat per la seva família
índia a Europa per tal de gaudir d’una educació
occidental. Havent cursat estudis científics, artístics
i literaris, tornarà a l’Índia. Arran precisament
d’aquesta formació, de seguida conspirarà contra el
domini colonial anglès. Això l’obligarà a
abandonar la seva terra natal i, a partir de llavors, a anar
d’incògnit pel món. Però es negarà a
fer-ho com una ànima en pena. Això explica la
construcció del Nautilus, submergible que també li
servirà per rescatar tresors de naufragis i destinar els
guanys a ajudar els pobles oprimits del planeta. Nemo i el gegantí
calamar, malgrat el coratge d’ambdós, són la imatge
del desheredat. Els pobles colonitzats jurídicament tampoc
existim. No oblidem que nemo
en llatí vol dir ningú.
