Quim Gibert, psicòleg
Amb l'energia dels nyus travessant el Serengeti
Quim Monzó explicava dies enrere, en una columna de premsa, que Eric Clapton va festejar amb Pattie Boyd, una model espectacjmnular. Un capvespre, que estaven convidats a una festa, Clapton l’esperava ensopit en el menjador. I és que Boyd no parava d’emprovar-se un vestit rere l’altre. O bé, cada dos per tres, es retocava el pentinat i el maquillatge. La model va trigar molt a decidir què es posava, amb la qual cosa va témer que el cantautor se li hauria enfadat. Però va ser just al contrari. Clapton va aprofitar l’avinentesa per compondre Wonderful tonight, una cançó pensada i feta per a Boyd. Aquest episodi tan romàntic, serveix a Monzó per fer-nos veure que la creativitat és una manera intel·ligent de combatre el tedi.
Haver de baixar i pujar gairebé cada dia de Lleida a Barcelona en tren també és un temps que pot resultar soporífer per a molts usuaris. No ha estat el cas de l’escriptora Marta Alòs, que de l’anar amunt i avall n’ha fet una oportunitat per enllestir un nou llibre, Històries de l'AVE (De París Edicions, Lleida 2009). Bo i així, Alòs constata que la rutina i l’avorriment sovint es passeja pels passadissos del tren i «contamina fins i tot la voluntat de llegir la premsa a primera hora del matí». Però, tanmateix, aquesta lleidatana de soca-rel no dubta a recalcar que «el vici de l’escriptura és tan fort i t’enganxa tant que qualsevol moment és bo per agafar paper i bolígraf i començar un relat». Segurament això explica que l’esborrany inicial d’aquestes historietes viatgeres hagi estat redactat a mà en el transcurs d’aquests trajectes.
Hi ha una generació d’escriptors (Sergi Pàmies, Empar Moliner, Rafael Vallbona... ) que s’han fet grans marcats curiosament per la petja de Quim Monzó, entre d’altres literats. Juraria que Alòs també forma part d’aquest grup de lletraferits. La influència monzoniana és evident en la primera historieta, la qual té la grapa necessària per atrapar-te només llegir els primers fragments. Partint d’una observació encuriosida, que no va més enllà de l’anècdota, la de Lleida s’empesca fins a 16 relats de ficció, que es mouen a cavall de la ironia, el suspens, l’eròtica (o, segons com, la morbositat), la fantasia, l’absurd.
«Un sol però que amenaça pluja», avís que apareix en un moment determinat del llibre, detalla metafòricament l’univers ferroviari que construeix Alòs. És a dir, res és ben bé el que sembla, tot és fràgil, ràpid, canviant, esmunyedís, fungible. La societat líquida, que ha descrit tan bé el sociòleg Zigmunt Bauman per parlar de la contemporaneïtat, d’alguna manera queda reflectida a Històries de l'AVE. I és que la por, la tendresa, la hipocresia, el desig, la prepotència, la tossuderia, les aparences... i, sobretot, la mort, acompanyen uns viatgers d’allò més peculiars (uns xirucaires, un badoc d’estació, una mosca tse-tse, un home a qui agrada escoltar, una hostessa abandonada pel seu xicot, un executiu milhomes, uns passatgers de vagó esbojarrat, un americà d’ulls de peix bullit, etc.).
Potser perquè, des que era un tap de bassa, el bullici de les estacions i dels trens sempre ha estat un món que m’ha fascinat, estic convençut que si feu el gest de regalar-vos Històries de l'AVE no us en penedireu. És una lectura desenfadada, un divertimento que passa bé. Marta Alòs es fa estimar en els seus relats. Diu que els cuina a foc lent, «xuclant de la idea principal i, amb imaginació, anant descabdellant les paraules». En rigor, la d'Alòs és una trajectòria literària interessant, propera, que avança «amb l’energia dels nyus travessant el Serengeti».
Quim Gibert, psicòleg i coautor d'Identitats. Convivència o conflicte?
