Quim Gibert, psicòleg
Aigua corrent
«A Arenys el dijous parlen en
castellà». Històricament Arenys de Mar ha estat una vila de senyors (o de
marquesos), molts dels quals gaudien de servei domèstic. Aquesta dita s'explica
perquè el dijous era el dia de festa de les minyones, que gairebé totes eren
castellanes. I, aleshores, en petits grups, se les veia per la riera
conversant, passejant i cercant xicot. És a dir, no fa ni un segle el castellà
era una llengua exòtica en terra catalana i precisament per aquesta raó les
dites en parlen en aquest sentit.
Tan exòtica era la llengua de la meseta
entre nosaltres que no teníem la necessitat de conèixer-la en la quotidianitat.
Per això la veu popular no ha passat per alt el cas d'un llaurador valencià que
va patir burles i menyspreus el dia que va haver d'anar a València a fer unes
gestions oficials. Tio Canya, la cançó d'aquest personatge de poble,
així ho explicita: «set vegades va fer cua, en presentar uns papers, per no
saber expressar-se, en llengua de forasters». Les dites i les cançons
tradicionals proporcionen dades d'un temps, d'una cultura, d'un indret... Al
capdavall, baixar de
Els occitans, de l'aigua corrent, en
diuen aigua viva. I tal vegada això ens aporti pistes sobre l'origen
d'Aiguaviva (Matarranya), vila ubicada en la confluència dels rius Bergantes i
Guadalop, i d'altres topants amb aquesta mateixa denominació. Ho confirma la
lingüista Carme Junyent quan assenyala que les llengües són considerades com
els instruments d'adequació al medi «que cada comunitat desenvolupa (i aquí hi
ha la causa de la diversitat) i, per tant, l'instrument de què disposa cada
individu per adaptar-se a l'entorn».
No és tant estrany, aleshores, que el
castellà, en no ser la llengua autòctona, sigui un idioma sense accent quan
l'utilitzem els catalans (o qualsevol altre col·lectiu no castellanoparlant).
És a dir, a casa nostra sona com un castellà de llibre. Per això, en lloc de
dir-li «pelo» al cabell –tal com fan els castellans- sovint ho traduïm per
«cabello».
L'oralitat transmesa de pares a fills
ens obre portes tant per conèixer l'idioma en profunditat com per comprendre un
país. No en té cap dubte l'escriptor portuguès José Cardoso Pires, que diu que
«la llengua forma part del paisatge, la llengua és la veu del paisatge».