felip    PERE FELIP I BUADES

Un insult a totes les famílies amb un aturat


PERE FELIP I BUADES


Els “mercats” donen una nova envestida al deute espanyol. Ningú sap els atacs que poden patir la setmana que ve, i menys d’aquí al 29 de setembre. Els treballadors exigeixen a les organitzacions la mobilització unida per reivindicacions clares: la retirada del pla d’ajust, de la reforma laboral i demés atacs.

Si els dirigents afirmen de manera clara aquesta objectius i convoquen a la mobilització unida des d’ara mateix, encara és possible tornar la confiança als treballadors, agrupar forces.

És indispensable per a frenar l’ofensiva de destrucció d’ocupació i drets. És indispensable per aturar la confusió i el desconcert en les files dels treballadors, entre els pobles.

Res pot justificar més demores, ni declaracions als medis. Els fets ho demostren. El 8 de juny, en una situació molt greu, la gran majoria dels treballadors del sector públic no foren convocats o no volgueren participar en la vaga. Més enllà de factors de segon ordre, hi ha un motiu clau: les direccions d’UGT i CCOO no han cridat als treballadors a anar a les totes per tirar enrrera el pla d’ajust. La majoria d’empleats públics pensaren que no valia la pena perdre una jornada.

Aquest desconcert o desconfiança no s’han dissipat a l’anunciar les direccions d’UGT i CCOO a contracor una vaga general pel 29 de setembre.

És que deixarem que el Govern i les demés administracions segueixin aplicant mesures cada vegada més demolidores dictades pel Fons Monetari Internacional i la Unió

Europea?

Mentrestant, com els germans Toxo i Méndez apunten, el Govern segueix aplicant mes retalls de milers de milions exigits per la UE. I se poden concretar les amenaces de reforma de pensions.

Vegem com hem arribat a la situació actual.

Dos milions i mig d’acomiadaments en dos anys han estat un cop majúscul a la classe treballadora , i a la seva confiança en la possibilitat d’utilitzar els seus sindicats i partits, que no prenien cap acció contra aquesta epidèmia. A més, el retall de la despesa pública deixava en situació crítica els serveis públics quan més els necessita la població treballadora.

El pla d’ajust causa estralls en tots els racons del país, cada dia s’anuncien noves agressions. Les autonomies secunden i multipliquen la frenada del Govern.. La producció se ralentitza. La sanitat esclata. Les caixes d’estalvi se transformen en bancs.

Alhora la Reforma Laboral mutila el valor de la força del treball i ataca d’arrel el valor dels convenis col·lectius, al permetre que les empreses se descolguin sense acord sindical ni control judicial. Cerca marginar els sindicats i atomitzar als treballadors.

Els ”mercats”, lluny de calmar-se, ataquen més que mai al deute espanyol.

La Unió Europea i l’FMI exigeixen més.

El Govern, a falta d’una resposta que la freni, precipita al país a un enfonsament sense perspectives.

Des de la guerra civil i la postguerra no ens hem enfrontat a una ofensiva semblant.

No obstant això, les direccions d’UGT i CCOO s’han torbat més de l’esperat a reaccionar. Assegudes a unes meses de “Diàleg Social” en les que no cabia ni la més mínima reivindicació dels treballadors . A això han duut els seus compromisos amb la Unió Europea i la seva agenda 2020, en nom d’una “Europa Social” impossible en la UE dels especuladors.

Han contribuït d’aquesta manera a crear un clima de disgregació social, de se salvi qui pugui.

I ara parlen del 29 de setembre, en el marc d’una jornada europea per “repartir les càrregues de la crisi”, lo que sona com un insult a tota família d’un aturat.

Els treballadors poden donar la volta a aquesta situació., si poden utilitzar les seves organitzacions. Cal agrupar-se en cada sector, població, empresa, formar comitès per exigir a les organitzacions la mobilització unida fins fer enrera el pla d’ajust de l’FMI i la reforma laboral.

Per exigir que no accepten cap retall de pensions, ho digui el pacte de Toledo, el Govern, les Corts, perquè les pensions són part del salari dels treballadors.

Cal anar a per totes, que no deixin passar els atacs ni tornin a pasterejar en el diàleg social.

Això implica no reconèixer l’FMI ni a Brussel·les el dret a governar a l’Estat espanyol contra la voluntat dels treballadors i els pobles. No reconèixer ni al Govern ni als governs autonòmics el dret a aplicar plans contraris a la voluntat dels electors.. No reconèixer a ningú el dret a robar el salari directe o diferit dels treballadors, les nostres conquistes de més de 150 anys. Ni dret a trepitjar la lliure negociació col·lectiva, la llibertat sindical, sense la que no hi ha democràcia.

Perquè les nostres organitzacions les crearen els treballadors per defensar els seus interessos, no per sacrificar-los als especuladors.

   

Retorn a la pàgina principal