L’ajustament precipita la crisi dels estats europeus

Sobre el transfons de la brutal crisi econòmica, que assola l’econimiamundial, se produeix una profunda crisi de les institucions de l’enomanada Unií Europea que afecta directament als governs i partits que s’han convertit en campions de les seves polítiques. Les classes obreres europees no acepten, resisteixen i quan tenen oportunitat peguen als defensors més acèrrims dels plans d’austeritat i del desmantellament dels drets i les conquestes socials.

Els esdeveniments protagonitzats per la classe obrera i el poble grec, demostren que no se resisteixen a la liquidació de les seves quonquestes i del país en l’altar del FMI. No són els únics. Vejam el que ha passat en les eleccions que han tengut lloc a la Gran Bretanya i en la regió alemanya de Renània.

Gran Bretanya: tots derrotats. Un mitjà afí al prebost periodistic Murdoc, que apostà pel conservador Cameron, afirmà poc després de les eleccions del 6 de maig: “el poble anglès ha parlat però no està clar que ha dit”. És el punt de vista del qui esperava una derrota esclatant del Partit laborista i la derrota abassegadora dels conservadors i s’ha trobat amb la major crisi política que ha conegut la història recent de la Gran Bretanya. Efectivament, la derrota d’en Brown, que seguin al seu antecessor Blair, aprofundí la política d’ajustament dur i els atacs als empleats públics i els serveis socials no ha duit el “passeig militar” conservador que tots desigjaven. A la vegada, el globus dels “liberals” s’ha desinflat.

El resultat: ningú ha aconseguit la majoria suficient per formar govern. Per primera vegada, Gran Bretanya no te un govern ab majoria absoluta i conservadors i liberals s’han vist obligats a formar un Govern de coalició pel que quasi ningú dona un euro. ¿Tendrà la força necessària per aplicar els plans draconians de desmantellament social i atac als empleats públics que exigeixen els dandys de la City?

I és que darrera dels resultats electorals estan les mobilitzacions de centenars de milers d’empleats públics que una i altre vegada, han seguit de manera massiva les convocatòries dels seus sindicats contra la política d’en Brown. L’amenaça d’espetec social latent arriba a tal punt que no són pocs els qui comparen la situció a les dècades més explosives del segle vint britànic.

Les primeres declaracions del nou govern han estat per anunciar nous retalls en la despesa social, la sanitat, i l’ensenyança en particular, i el possible augment de l’IVA fins el 20%.

L’enfrontament social està servit.

Merkel perd la Renània-Westfalia. El resultat electoral de l’Estat més poblat i més industrial d’Alemanya, bastió tradicional de la socialdemocràcia, ha suposat un dur colp per la CDU de Merkel. La CDU ha perdut vots i percentatge, perdent d’aquesta manera el govern “regional” que arrabassà a la socialdemocràcia fa quatre anys. Amb això ha perdut, a més, la majoria al Bundesrat (cambra alta de representació regional) necessària per aprovar les “reformes” impulsades pel Govern de na Merkel.. En primer lloc, la de la sanitat, que vol obrir les portes de pinte en ample a la sanitat privada i el retall de despeses sanitàries mitjansant una major “competència” entre hospitals, i la de fiscalitat que pretén reduir les contribucions a les rendes del capital.

Els treballadors de la Renània-Westfàlia han rebutjat la polçitica de la “canceller de Ferro” alemanya doant veu als treballadros de tot Alemanya.

Per això, una profunda crisi política recorre tant als guanyadrs com als perdedors.. Totes les opcions governamentals en Ranània-Westfàlia estan obertes, des d’un Govern “semàfor” amb socialdemòcrates, liberals i verds fins a una gran “coalició” amb la CDU de na Merkel, passant per un govern “roig-verd-roig “ amb la socialdemocràcia, els verds i el partit “d’esquerres” sorgit de la crisi de l’antic partit comunista de l’Alemanya Oriental.

Que és el que provoca tanta confusió? Que qualsevol govern que surti de les negociacions entre partits hauran d’elegir entre la voluntat dels ciutadans de defensar els seus drets i conquestes o les exigències de la Unió Europea i els especuladors.

   

Retorn a la pàgina principal