felip    PERE FELIP I BUADES


 

La dictadura del capital financer


En Zapatero ha dit que arribarà fins on faci falta en les mesures per acabar amb el dèficit. Ho exigeix la Unió Europea perquè el capital financer necessita saquejar als treballadors i pobles per tapar el forat sens fi de la seva especulació.

La política que el Govern ZP aplica, com alumne aplicat, significa un ajustament sense fi.

Els pressupostos de 2010, retallant la despesa pública en plena recessió, asfixien als empleats públics. I asfixien a les administracions. Els ajuntaments acomiaden, privatitzen, tanquen serveis. La sanitat s’està col·lapsant, i s’agreuja amb suposats remeis privatitzadors. Les televisions públiques estan essent sacrificades a fi que les privades surtin de la fallida. Les fusions privatitzacions de caixes destrueixen ocupació i la xarxa d’oficines a les que acudeixen els pensionistes, aturats, treballadors i autònoms.

Aquesta política empresa pel Govern de ZP des de setembre-octubre i accentuada darrerament, ha agreujat la recessió i l’atur. Aquells que pronosticaven creació d’ocupació per a finals de 2010, ara parlen que serà per a finals de 2011. Els més optimistes pronostiquen llargs anys d’atur massiu i ajustament permanent.

El pànic del Govern davant l’acosament de les borses al deute del Regne d’Espanya produeix, sota la fèrula de Brussel·les una bateria de mesures que causaran estralls, en particular els pactes signats amb les autonomies per retallar la despesa sanitària i per retallar el dèficit.

L’altra cara d’aquest furor destructiu és la liquidació social: pensions congelades, acomiadament més barat , ofensiva contra els convenis.

I quan ens anuncien mesures de reactivació... són obres faraòniques dissenyades per constructores i bancs, o ajudes diverses a capitalistes que acomiaden i tanquen.

Els treballadors veuen consternats que el Govern ZP els prometé que no pagarien la crisi, prometé la recuperació econòmica, i ara, per exigència de Brussel·les, ens posa en una espiral sinistra : l’enfonsament econòmic disminueix la recaptació fiscal, agreuja el dèficit , amb la qual cosa Brussel·les i els “mercats” exigiran més retall de despesa pública.

Aquest huracà de destrucció econòmica i social destapa les contradiccions del règim monàrquic, de l’euro, la Unió Europea, i demés Estats. Apareixen cruis profunds en l’edifici de la Transició.

Per primera vegada, des de la Guerra Mundial, uns Estats europeus se troben a la vora de la fallida i la seva sobirania és qüestionada de maner oberta per la UE i el FMI.

Els bancs, els fons especulatius, en una paraula, el capital financer han provocat una catàstrofe mundial, posant una vegada més en evidència la crisi de tot el sistema basat en la propietat privada dels mitjans de producció.

Han exigit i obtingut milenars de milions de fons públics. Amb aquestes sumes han especulat apostant pels pitjors desastres. Han dut a Grècia, a Portugal, a Espanya a la bancarrota. Amenacen a tot Europa i exigeixen de manera immediata que tots els governs europeus adoptin els mateixos plans d’austeritat contra els pobles.

Han fet d’Europa, de totes les nostres grans i històriques conquestes socials, tant en l’Est com en l’Oest, un camp de ruïnes. Vet aquí el resultat de la Unió Europea. Tot això s’ha produït per “salvar” l’euro en els mercats financers i per engreixar als especuladors, sobre la base de la destrucció del producte del treball de generacions senceres, i sobre la base de la destrucció de la força del treball mateix.

Tot govern que persisteixi en voler dur una política en el marc del corsé de la UE, de l’euro i de la satisfacció de les exigències dels banquers i dels especuladors no pot, si no vol renunciar a totes les prerrogatives de la sobirania dels pobles, a les exigències més elementals de la democràcia. No pot sinó jugar a aprenent de bruixot per intentar pegar més durament a la població treballadora.

No hi haurà sortida sense trencar amb aquest marc. És la condició per construir a escala continental la col·laboració indispensable a la que aspiren els nostres pobles per emprendre una reorganització racional de la producció. Una col·laboració que sols pot ser obra de governs que s’alliberin dels corsé de la UE, de les manipulacions monetàries lligades a l’existència de l’euro, de la dictadura del capital financer , de governs que tenguin l’audàcia de posar sota la seva protecció la indústria, de restablir els serveis públics i tota la infraestructura pública i que d’aquesta manera garanteixin l’existència de milions de famílies treballadores.

Mentrestant, el nostre govern, encapçalat pel Secretari General del PSOE, imposa mesures que sagnen encara més als treballadors i regulant miques de misèria per els treballadors que se veuen al carrer sense feina, sense salari i en molts de casos abocats a desnonaments per impagament de préstecs hipotecaris.

Pere Felip i Buades

   

Retorn a la pàgina principal