felip    PERE FELIP I BUADES


 

La República, més necessària que mai

Quasi cinc milions d’aturats. Quasi congelació salarial dels funcionaris, amenaces a les pensions. Una reforma laboral a la vista.. I el Fons Monetari Internacional (FMI), la Unió Europea, la Organització per la Cooperació i Desenvolupament Econòmic (OCDE) i demès organismes representants de les multinacionals i els seus interessos pressionant al Govern a fi que reduesqui el dèficit públic d’una forma brutal. Reduint les despeses en sanitat, en ensenyança, en pensions, en salaris. Mentrestant augmenten les despeses militars, i se regalen centenars de milions de milions a la banca. Una sola dada: mentre el Govern ha passat més de 100.000 milions d’euróns a la banca, les cinc principals entitats financeres espanyoles han guanyat 44 milions d’euróns al dia en 2009.

Si alguna cosa ha deixat clar aquesta crisi és la incompatibilitat del sistema de propietat privada dels mitjans de producció i els interessos de la societat. La crisi capitalista apunta a una crisi terminal. La única sortida que plantegen és reduir salaris, reduir pensions, reduir les cures sanitàries. I mos volen explicar que això és normal i que ens hem d’estrènyer el cinturó. A fi que els bancs s’enduguin 44 milions diaris.

Aquesta incompatibilitat entre capital i futur social és molt patent en les institucions de la Unió Europea. Aquests dies veiem que se multipliquen els esforços per obligar als governs a que posin el ganivet a la despesa pública, a que demostrin que són capaços de posar en cintura als treballadors. Els draps calents amb que el Banc Central Europeu i la Comissió Europea tractaren als bancs contrasten amb la supèrbia i xuleria amb que exigeixen als països que se sotmetin als interessos dels especuladors. Al poble d’Islàndia, al que prometen asfixiar econòmicament per haver-se negat en referèndum (més del 93% de vots) a pagar de la seva butxaca els deutes dels bancs privats. O al poble grec o a qualsevol poble d’Europa.

La salvació passa per trencar amb les institucions. Les de Brussel·les i la Monarquia espanyola.

El règim espanyol, que dona continuïtat a les institucions centrals de la dictadura d’en Franco, te un lloc preeminent en el reforzament d’aquesta política especuladora. El monarca exigeix un pacte d’Estat per “sortir de la crisi” i se permet cridar als dirigents dels partits i sindicats. Qui li ha donat aquest comandament? L’FMI, la Unió Europea reclamen en cada país la unitat com a condició per poder imposar els plans d’ajustament. La Corona és la fidel representant del capital financer internacional, en primer lloc del nord-americà. Per això exigeix la unitat de les organitzacions polítiques i sindicals amb els capitalistes, a fi que els treballadors paguem la crisi. El règim monàrquic és incompatible amb els interessos i reivindicacions de la majoria treballadora.

No obstant això, els dirigents polítics i sindicals dels treballadors han acudit a la Zarzuela com jurant fidelitat al sagrat 3% de dèficit que proclama Brussel·les . En realitat , els capitalistes el recolzen, els bisbes el beneeixen, però el Borbó segueix al tro perquè els dirigents de les organitzacions polítiques i sindicals l’han legitimat. El sostingueren el 1977-78 i ho segueixen fent ara. I això ferma les mans als sindicats i partits aixecats pels treballadors.

Per lluitar per l’ocupació i la protecció social, per sortir de veritat de la crisi, les organitzacions obreres han d’enfrontar-se a la Unió Europea, i intentar acabar amb els seus tractats i institucions. I de la mateixa manera, per recuperar l’ocupació i els drets, els treballadors, el pobles, les seves organitzacions, han d’intentar acabar amb les arcaiques institucions monàrquiques.

No és un debat sols ideològic entre Monarquia o República. No és un debat sobre tal o qual persona. És un debat sobre la nostra supervivència. La lluita per la República no és cosa de quatre “republicans”, és una exigència de la lluita per defensar els llocs de feina, per prohibir els acomiadaments, per mantenir les pensions i oposar-se als retalls de sanitat i ensenyança. Així ho entenen els joves que acudeixen amb la tricolor en nombre creixent a les manifestacions obreres. La lluita per la República és una exigència de la lluita per les llibertats i por la derogació de les lleis especials que limiten el dret d’organització i expressió. La lluita per la República ha d’anar de la ma amb la lluita per un pla d’emergència que satisfaci les necessitats de la majoria, que per això nacionalitzi la banca i posi en marxa l’economia productiva. Pere Felip i Buades

   

Retorn a la pàgina principal