Foto Pere Felip  PERE FELIP I BUADES


 

La democràcia no pot fonamentar –se sobre la repressió franquista

El jutge “progressista” del Tribunal suprem, Luciano Varela ha decidit processar al jutge de l’Audiència Nacional Baltasar Garzón per prevaricació, demanant-li vint anys d’inhabilitació, per haver pretès jutjar als responsables dels crims del franquisme. Per a major escàndol, la querella contra en Garzón l’impulsen un sindicat ultradretà i Falange Espanyola i de les JONS.

N’hi ha que s’astoren que passin aquestes coses. Jo no som d’aquests. Som conscient que és l’aparell d’Estat heretat de la dictadura el que ha actuat. I que amb aquests jutges no hi ha democràcia possible.

El jutge Garzón s’ha distingit pel seu protagonisme en els atacs a les llibertats, en especial al País Basc. És l’inventor de la teoria de l’”entorn de l’entorn de l’entorn”, en virtut de la qual se disposava a jutjar a certs responsables de l’esquerra aberzale com integrants de banda armada en qualitat de dirigents, esperpent jurídic que suposa considerar terroristes a persones que no han pegat un tret ni han posat una bomba.

Al jutge li ho han tolerat tot, menys una cosa: atrevir-se a qüestionar la legalitat dels tribunals i les esquadres d’execució franquistes.

L’aparell judicial franquista defensa els seus privilegis i la seva impunitat. Les associacions de la memòria històrica ha recordat recentment que més de la meitat dels jutges que s’asseuen en el Tribunal Suprem juraren en el seu dia els Principios Fundamentales del Movimiento Nacional franquista. No és una anècdota. És el propi aparell judicial, i no sols unes persones concretes, allò que està en joc.

A la mort d’en Franco, l’aparell repressiu del franquisme fou respectat en la seva totalitat. Ni la policia, ni la Guàrdia Civil, ni l’Exèrcit, ni els jutges foren depurats. Ni un sol torturador fou jutjat o sancionat. Amb el consens dels dirigents del PCE i del PSOE, establers en els Pactes de la Moncloa i tutelat per l’imperialisme amb el recolzament de la internacional Socialista i de la burocràcia del Kremlin, foren oficialment reconeguts com a “demòcrates”. L’infame Tribunal d’Ordre Públic, heretat a la seva vegada del Tribunal Especial per a la repressió de la Masoneria i el Comunisme responsable d’haver enviat a la presó a milenars de lluitadors obrers, fou reconvertit en l’Audiència Nacional, des de la qual en Garzón ha exercit la seva persecució contra centenars de militants bascos, ha promogut la il·legalització de partits i candidatures.
Tampoc cal oblidar que el Borbó, hereu designat pel dictador, també jurà els Principis Fonamentals del Moviment.

Tots els intents per reformar aquesta aparell, per part dels governs de Felipe González i de Rodriguez Zapatero han acabat en la reafirmació del control de les sales pel nucli dur franquista de la Associació Professional de la Magistratura i la Associació de Fiscals. Per altre part, el fet que sia un membre de Jutges per la Democràcia el que processi a Garzón és la més clara mostra que aquesta formació s’identifica amb l’aparell judicial que ve dels franquisme. Aquest aparell és irreformable.

El Tribunal suprem ha establert reiteradament que els judicis del franquisme no són revisables, que els tribunals franquistes eren tribunals legítims, que la Llei d’Amnistia arrabassada per la mobilització obrera i popular al franquisme en descomposició per tal de treure de les presons als militants antifranquistes, havia d’acturar com una llei de punt i final amb respecte als crims del franquisme.

No és casualitat que al mateix temps que s’anuncia el processament d’en Garzón se faci pública la sentència que condemna a 18 mesos de presó als treballadors de l’Aeroport del Prat que, actuant en defensa dels seus llocs de feina, ocuparen de manera pacífica les pistes de l’aeroport. Han estat condemnat per “desordres públics” aplicant la Llei Penal de la Navegació Aeria promulgada en plena dictadura. El jutge desestimà la petició de la defensa de que aquesta llei era “inconstitucional i feixista” i va dir que “el dret a la vaga no és il·limitat.

Per a l’aparell judicial del franquisme, la màxima representació del qual és el Tribunal suprem, és una qüestió de supervivència. Admetre que els judicis franquistes ni foren legítims és, al fons, negar la seva pròpia legitimitat.

Per això, se neguen a revisat qualsevol judici. Per exemple, el dia que jutjaren i condemnaren a mort al poeta Miquel Hernandez, en poc més d’una hora i mitja, els mateixos jutges jutjaren a 27 persones i condemnaren a mort a 13. Cada 3 minuts una condemna i cada 6 una condemna a mort. Revisar qualsevol d’aquesta judicis ràpids i sumaríssims, paròdia de tot acte judicial (que se prolongaren fins a la condemna a mort el 1975 de cinc militants antifranquistes) és posar en qüestió la mateixa raó de ser de l’aparell judicial franquista. I aquest se defensa amb ungles i dents.

I és precisament això, allò que ha posat en qüestió l’intent d’en Garzón de processar als responsables de la repressió franquista. Per això el Tribunal Suprem ha reaccionat amb la màxima contundència i proposa expulsar-lo per 20 anys del seu lloc de jutge.

Cal anular tots els judicis i sentències polítiques del franquisme. La democràcia no se pot fonamentar sobre la repressió franquista i les seves conseqüències. Ni pot ser defensada pels jutges i tribunals que aplicaren les lleis contra les llibertats polítiques i sindicals, contra el dret dels treballadors a construir les seves organitzacions.

Els judicis polítics de la dictadura han de ser declarats nuls en la seva totalitat. Tant en els seus aspectes penals com en els civils i econòmics. Són inadmissibles coses com les del Fiscal General negant l’exigència del judici de Companys amb una declaració seva, que no pot substituir un auto judicial.. I és inadmissible que el president Montilla i el conseller Saura avalin aquesta burla.

Les associacions de la memòria històrica presentaren al jutge Garzón llistats amb noms i dades de 160.000 militants que jeuen a les cunetes i fosses comunes. Un crim de genocidi que ha de ser reparat.

La Llei de Memòria Històrica elaborada pel Govern Zapatero intentant reconciliar allò irreconciliable, els drets de les víctimes i la impunitat de l’aparell d’Estat franquista , no ha resolt cap d’aquests problemes. Amnistia Internacional l’ha caracteritzat de llei de punt final. Com una “concessió” permet que cadascú excavi la seva pròpia fossa, que no s’investigui res. D’aquesta manera se tardaria altres setanta anys en recuperar els cadàvers de les fosses comunes.

Ens cal la ruptura democràtica, Ens cal la República. La rebel·lió de l’aparell judicial franquista contra l’intent de jutjar els crims del franquisme demostra de manera clara que el règim establert mitjançant el consens de l’anomenada “transició” i consagrat en la Constitució de 1978 és incompatible amb la democràcia.

Cal anular el processament d’en Garzón. Però això no basta. Amb aquests jutges, amb aquesta Tribunal Suprem, no hi pot haver democràcia. És precís fer allò que no se va fer a la mort d’en Franco, dissoldre aquest aparell judicial, obrir pas a l’elecció democràtica de jutges.

Per restituir l’honor dels assassinats i repressaliats pel franquisme fa falta implantar la democràcia política i social.

Ens cal la República.


Pere Felip i Buades

   

Retorn a la pàgina principal