MIQUEL
LÓPEZ I CRESPÍ, escriptor
L’antifeixisme a Mallorca. XVI Llibre
(Les lluites del segle XX)
Mallorca 1974: les primeres
manifestacions d'estudiants antifeixistes; activitats contra el règim;
la lluita per una universitat de les Illes (I)
Miquel López Crespí
Érem a les acaballes de la dictadura. La societat mallorquina començava a despertar després de tants d'anys d'opressió social i nacional, d'indiferència dels poders públics envers les necessitats més imperioses de la nostra terra
L'any 1973 començava, a Mallorca, amb la detenció de dos membres del PCE: Claudio Bonilla Fernández i Antonio Luna Castellanos. La premsa informava: "Claudio Bonilla se adscribió al `partido comunista' en agosto de 1971, teniendo frecuentes entrevistas con otros miembros de la citada facción. Antonio Luna se relacionaba especialmente con `comisiones obreras', de cuyos fondos le fueron encontradas en su domicilio anotaciones de entradas y salidas, facturas de material propagandístico y clichés para multicopista, de contenido subversivo".
Pel gener de 1974, la revista Lluc es feia ressò de les protestes
ciutadanes contra la supressió de les tres seccions de la Facultat
de Filosofia i Lletres. Aleshores començava a congriar-se un fort
moviment
ciutadà que exigia una universitat al servei del nostre poble.
L'editorial
de Lluc resumia aquesta exigència cada vegada més sentida per
amplis sectors ciutadans, dient: "La reacció de la gent davant
d'aquesta mesura unilateral de l'administració es va deixar sentir
immediatament entre amplis sectors de la societat mallorquina, on es
produí una certa capacitat de mobilització: des de la petita burgesia
fins als nuclis dels professionals i assalariats de l'anomenada classe
mitjana, tots sentiren la sotragada. D'aquí les nombroses cartes
publicades
als diaris ciutadans, emprant l'única possibilitat d'expressió pública:
les Cartes al Director".
Érem a les acaballes de la dictadura. La societat mallorquina començava a despertar després de tants d'anys d'opressió social i nacional, d'indiferència dels poders públics envers les necessitats més imperioses de la nostra terra. I, indubtablement, una d'aquestes necessitats urgents era gaudir d'una Universitat de les Illes.
El curs 1973-1974 havia estat eminentment conflictiu. Aparentment no passava res. Les classes es feien amb tota normalitat, però grups actius d'estudiants pugnaven per anar organitzant organitzacions antifeixistes (la majoria de signe marxista-leninista o carrillista). A començaments de maig de 1974 els carrers de Palma veurien la primera gran manifestació estudiantil de protesta contra les mesures educatives de la dictadura franquista. Es tractava de dir que No! a una impopular Ley General de Educación que impediria l'accés normal dels estudiants a l'ensenyament. Alguns intel.lectuals ja havíem demanat públicament la retirada del projecte. Dia 7 de maig de 1974 sortia publicada en el Diario de Mallorca aquesta protesta col.lectiva dels intel⋅lectuals mallorquins. Aleshores, solidarizant-nos plenament amb el moviment estudiantil, dèiem: "La mesura proposada pel Govern d'establir unes determinades proves d'accés a la universitat ha suscitat una reacció negativa entre la major part dels alumnes, pares de família, professors i diverses entitats relacionades amb la vida col.lectiva espanyola.
'Els sotasignants, treballadors de la cultura, expressen també la seva preocupació i disconformitat amb aquesta nova trava que, d'esser aprovada, significaria, una vegada més, un triomf del classisme cultural, que vol reduir el just dret a l'accés a la cultura, a una cada vegada més petita 'élite' de privilegiats. [...]
'En definitiva, i una vegada més, creiem que aquesta mida, d'esser aprovada, significaria una altra dificultat per als fills de les classes populars que dins l'actual estructura classista de l'ensenyança, ja tenien prou dificultats i entrebancs per a fruir del just dret a una formació universitària".
Signàvem la carta: Llorenç Capellà, Miquel López Crespí, Antoni
Serra, Margarida Tous, Isidor Marí, Manuel Soler Pala, Anna Montaner,
Joana Roca, Jaume Bover, Josep Maria Llompart, Pere Llabrés Martorell,
Josep Amengual Batle, Damià Ferrà-Ponç, Pere Bosch, Sebastià Verd,
Antoni Tarabini, Joan Miralles, Antoni Figuera i Climent Garau.
Espitjat per les necessitats de la vida quotidiana, vaig començar a treballar a la Llibreria Logos, amb Domingo Perelló, un llibreter d'un tarannà i una categoria professional que ara seria difícil de trobar
Espitjat per les necessitats de la vida quotidiana, vaig començar a treballar a la Llibreria Logos, amb Domingo Perelló, un llibreter d'un tarannà i una categoria professional que ara seria difícil de trobar. Aquell mateix any (1973), en Josep Melià, en Blai Bonet, n'Antoni Serra i en Manuel Vázquez Montalbán m'havien concedit el premi de narrativa "Ciutat de Manacor" per un recull de contes titulat La Guerra just acaba de començar. El premi va consistir en l'edició de mil exemplars subvencionats per l'ajuntament. De la publicació s'encarregà l'editorial Turmeda, fundada i dirigida per Aina Muntaner i Antoni Serra. Aquí començaren els problemes amb el TOP (Tribunal d'Ordre Públic franquista). Em processaren i vaig haver d'encomanar la meva defensa a un advocat que em pensava que era progressista (Ignasi Ribas), aleshores destacat membre del carrillisme illenc partidari de la política del PCE de "reconciliació nacional" amb la burgesia i els franquistes "aperturistes". Amb el temps, aquest dirigent espanyol del carrillisme illenc (PCE) ordí, juntament amb altres elements simpatitzants del PCE, un atac furibund -mitjançant plamflets- contra l' escriptor mallorquí que signa aquest article pel simple fet de no haver participat en les seves activitats polítiques en contra de la lluita per la República, el socialisme revolucionari i la independència dels Països Catalans. (1)
Com anava dient, el TOP es llançà en contra meva. La primera mesura que decretà el TOP fou segrestar l'obra. Però anàvem vius en aquells temps! En previsió del fet, ja s'havia realitzat una distribució entre amics i companys de diverses organitzacions polítiques. A la Llibreria Tous -autèntic cau de la Turmeda- n'Antoni Serra els va demostrar que no n'hi havia cap exemplar; i a casa meva, quan hi vingueren a escorcollar, només en trobaren cinc exemplars als quals tenia dret com a autor de l'obra, fins i tot sota la legislació llavors vigent. Els homes de la Social tornaren al carrer de la Soledat decebuts i amb la coa davall les cames.
Hi hagué una compra i una venda militants. En poques setmanes s'exhaurí el llibre. Per als lectors de començaments dels setanta, allò, adquirir un recull de narracions segrestat pel TOP, era una forma més de lluitar contra la dictadura.
Finalment, em posaren una multa -que, com de costum, no vaig pagar-
i s'aconseguí que no anàs a la presó.
En Domingo estava content de tenir, empleat a la Llibreria, un autor "famós". A poc a poc, la llibreria Logos es convertí -juntament amb la Tous, que dirigia n'Antoni Serra- en un dels caus ciutadans on tothom podia trobar el material marxista o anarquista que desitjava. Era una època en què les editorials catalanes i espanyoles ja editaven legalment algunes obres essencials dels clàssics del marxisme i la història del moviment obrer fins aleshores prohibides.
Per la llibreria venien a proveir-se de material "de combat" -tant individualment com per a les diverses organitzacions antifranquistes que començaven a funcionar- la gent que es movia per les catacumbes clandestines. Els Tarabini, Celestí Alomar, Pep Vílchez, Miquel Àngel Riera (el revolucionari, no l'escriptor manacorí!) n'Isidre Forteza, na Francesca Bosch, militants dels diversos grups que s'anaven formant, n'Eusebi Riera, la família Thomàs (tots els fills), na Marisa Gallardo i en Josep M. Dolç de l'OTE (Organització Trotsquista Espanyola)... Record en Jaume Vidal Amengual a la recerca de llibres i revistes de cine. En Jaume Vidal, anys endavant, després de casar-se amb na Magdalena Aguiló, aniria a viure just damunt del meu pis, al carrer Antoni Marquès Marquès, i allà muntà nombroses projeccions de cinema revolucionari soviètic per a militants i simpatitzants d'OEC o per a les Plataformes Anticapitalistes d'Estudiants.
Els llibres més venuts -per a muntar seminaris de formació marxista- eren, evidentment, els manuals de Marta Harnecker, les obres de Lenin, Mao, Gramsci, Trostki i uns petits quaderns amb obres cabdals de Marx i Engels (Salari, preu i benefici, entre d'altres). "Fundamentos" ja havia editat les obres completes de Mao Zedong, i els maoistes les compraven a quilos. En Miquel Tugores, del PTE, quedava extasiat davant els llibres del gran revolucionari xinès, com espiritat, i els recomanava a tothom. A vegades, la Brigada Social hi compareixia a escorcollar, però dins la botiga tot el que teníem era completament legal. El truc que empràvem per a enganar els policies era tenir allò més compromès dins del cotxe, el qual deixàvem aparcat als carrers dels voltants de la plaça dels Patins. En Domingo, que tenia permís d'importació, aprofitava les seves comandes de llibres de text a l'estranger (normalment material d'idiomes per a col⋅legis i instituts) per a incloure, dins de la comanda, títols prohibits d'editorials sud-americanes o d'"Ebro", "Ruedo Ibérico" o l'Editorial "Progreso" de Moscou. Els llibres subversius ens arribaven mesclats amb les gramàtiques d'anglès o alemany, i de seguida l'amagàvem dins del cotxe. Quan compareixia un client que volia aquest material, jo els acompanyava al vehicle, i allà, d'amagat, miraven les novetats que havien arribat. N'Isidre Forteza, que ja pertanyia al Grup de Formació Marxista-Leninista (a punt d'unificar-se amb el MCE) era uns dels clients més habituals de la secció prohibida.
Ningú no podria imaginar-se la quantitat infinita de classes de marxisme
i seminaris que es feren amb els manuals prohibits comprats a la
llibreria
Logos!
En Miquel Miravet, un fiscal afiliat al PCE molt famós aleshores entre l'oposició al règim, muntà un seminari especial a casa seva per a convèncer-me de la bondat de la política carrillista de reconciliació amb els franquistes moderats
Malgrat certa fama d'esquerrà radical, la gent d'en Carrillo encara provava de captar-me (com més endavant, en els anys que vaig dirigir amb Francisca Bosch a l'Ateneu Popular "Aurora Picornell", ella mateixa em confessà). En Miquel Miravet, un fiscal afiliat al PCE molt famós aleshores entre l'oposició al règim, muntà un seminari especial a casa seva per a convèncer-me de la bondat de la política carrillista de reconciliació amb els franquistes moderats. En Jaume Bonnín fou l'encarregat de dur-me a escoltar el sermó. Com hom pot imaginar, no serviren de res aquelles maniobres gens dissimulades. En Miquel Miravet, cada parell de setmanes, compareixia per la llibreria i em portava caramulls de Mundo Obrero (l'òrgan del PCE) per a provar de consolidar les prèdiques del seminari. Una conversa amb Pep Vílchez em féu veure novament que els "reformistes" -com els anomenàvem- no canviaven ni de tàctica ni d'estratègia. Una horabaixa en Vílchez vingué a comprar llibres com de costum i anàrem a fer un cafè al bar de la cantonada, prop de la botiga. Na Francesca Bosch ja l'havia convençut de la bondat dels pactes i la reforma del règim. Estigué una bona estona intentant raonar que "a Espanya" ja no es podien portar a la pràctica les idees de revolució socialista propugnades pels clàssics, els pares fundadors de la Primera, Segona i Tercera internacionals. Dins del PCE començava una campanya antileninista pitjor que la que havia fet la dictadura en quaranta anys de blasmar les idees del comunisme: pitjor en la mesura en què ja no era l'enemic inconfundible qui atacava el cor mateix del marxisme, sinó que l'agressió provenia ara de l'interior del moviment, i la duien a terme, precisament, aquells que gaudien de la glòria de la resistència antifeixista; del prestigi que els havia donat el sacrifici heroic de tants de militants de base. La croada contra les idees de Lenin seria llarga i no finiria fins als començaments de la transició quan, en una conferència del PCE realitzada al Poble Espanyol de Ciutat (i controlada per un membre del comitè central carrillista: en Zaldívar), es blasmà públicament contra el leninisme i, davant tota la militància, enterrà definitivament les idees del fundador del primer Estat proletari del món. En aquesta conferència liquidadora del marxisme-leninisme dins del PCE hi érem presents diversos representats d'altres partits d'esquerra. En Sebastià Serra hi venia en nom del PSM, en Miquel Tugores pel PTE, jo en nom de l'OEC i en Ramon Aguiló per part del PSOE. Era sorprenent: el PCE enterrà la política i la filosofia revolucionàries de Lenin vint anys i escaig abans que ho fes Ieltsin, el nou tsar de Rússia!
