Joan Lladonet


  Com quedam? La responsabilitat de la crisi és de l’estat o del mercat?

Els meus escassos coneixements referents a Economia fan que només sàpiga les vocals d’aquesta matèria, però entre aquesta minsa coneixença hi ha el fet de saber que el sistema econòmic predominant es el neoliberalisme que té com a déu el mercat (economia de lliure mercat, que només reserva a l’estat la defensa nacional, la promulgació de lleis i el manteniment de l’ordre públic), el qual se n’encarrega de regular-ho tot. És allò de si hi ha molta oferta els preus baixen i si hi ha molta demanda els preus pugen, i en els dos casos també ocorre el mateix a l’inrevés. El mercat ha de ser totpoderós i l’estat s’ha d’aprimar, ha de privatitzar les empreses públiques i quasi ha de desaparèixer del mapa, s’han de deslocalitzar les empreses per produir a costos més barats, etc. L’estat no ha d’intervenir en qüestions econòmiques, el mercat serà qui s’encarregarà de regular-les. El neoliberalisme té com a objectiu eliminar l’educació i la sanitat públiques (que són les que a l’Estat espanyol tenen més funcionaris). És una mica el model nord-americà dels EUA, encara que el president Obama intenta solucionar el problema de la Sanitat pública i els contraris, els conservadors, li posen totes les traves que poden.

Però heus aquí que arriba una crisi econòmica que afecta greument les famílies amb menor poder econòmic, i resulta que el mercat és incapaç de regular res. El mercat no se’n va adonar quan s’estaven construint cases i pisos per als especuladors i no per a compradors reals; el mercat no se’n va adonar quan els bancs deixaven molts diners a moltes persones que amb els seus ingressos reals no els podrien tornar; el mercat no se’n va adonar que s’estaven creant i mantenint llocs de treball ficticis, que desapareixerien com per encanteri, quan totes les coses es posassin a son lloc. El mercat sabia, i qualsevol també, que quan els consumidors perdessin poder adquisitiu, per manca de sou o per tenir sous baixos repercutiria immediatament en la producció i en els empresaris. Es veu que el mercat no devia saber que no es podia aplicar la teoria de la piràmide per a l’obtenció de doblers sense esforç, ja que només se’n beneficien els que es troben a la cúspide.

Una vegada introduïts en una crisi tan brutal que fa que hi hagi molta gent necessitada i molta altra que està disposada a fer qualsevol cosa per obtenir uns quants euros, ja no em referesc als robatoris tradicionals, que augmenten, sinó a robatoris de gran necessitat com és el fet que hi hagi gent que es dediqui a robar els carrets de compra dels supers i dels hipermercats per obtenir l’euro que has necessitat per poder-lo usar; deia que quan ens trobam immersos en aquesta profunda crisi, que no és capaç de resoldre el totpoderós mercat, resulta que els totpoderosos amos de les multinacionals, que l’única conseqüència que pateixen és una disminució dels beneficis, volen recórrer a l’estat, perquè salvi la seva situació. Com quedam? No volíem un estat petit, amagrit, que quasi no existís, doncs per què segueixen recorrent a ell en lloc de recórrer al mercat? Deu ser que els defensors de les doctrines neoliberals s’han equivocat? Segurament, però, no ho reconeixeran mai.

Arribats en aquest punt, ja puc explicar que els partits conservadors són els més partidaris del neoliberalisme i que els socialdemòcrates també en són, encara que no desitgen empetitir tant l’estat com els primers, però el que més em sobta tant d’uns com dels altres, especialment dels neoconservadors és que es dediquin constantment a culpar l’estat o el govern de l’estat de la crisi i de no fer suficient per posar-hi remei, i per res acudeixen al mercat a reclamar solucions, aquells que havien manifestat que era omnipotent. Segurament haurien de plantejar-se canviar el mètode econòmic i no volen fer-ho perquè el neoliberalisme els ha aconseguit molts beneficis, encara que hagi estat per a poques persones, que són les que solen comandar en l’àmbit mundial.

Postscriptum: Aquest escrit me l’ha suggerit una de les moltes opinions que en aquest sentit ens arriben dels manaies dels partits en l’oposició i de persones que opinen en els mitjans de comunicació. Deia en castellà i el traduesc: “Són responsables Antich i els seus socis del govern regional de la dramàtica situació social i econòmica en què vivim?” Després els acusava de la seva incapacitat per crear llocs de treball i de tenir una bona nòmina de col·locats per mor del clientelisme polític i que els paguen amb els nostres imposts. No vos sona a periodista addicte als conservadors? Mentre el llegia, pensava, i el mercat?, on és el mercat?

Joan Lladonet

 

 

Retorn a la pàgina principal