BERNAT JOAN,
ERC-Illes Balears i Pitiüses
Reunions, a fiscalia
Llegesc a les pàgines d’Es Diari que s’ha produït una denúncia perquè en Xico Tarrés, president del Consell Insular d’Eivissa s’ha reunit amb algú. No acab de llegir el titular, i m’agafa un baticor. És molt de matinet i encara dec ser presa de l’últim malson de la matinada, pens. No pot ser que estigui despert. Com que no gós mirar les pàgines, em vénen al cap tot un reguitzell de possibilitats.
Deuen haver denunciat el president del Consell Insular d’Eivissa perquè s’ha reunit amb ETA o amb les FARC, o amb Al Qaeda, que encara seria pitjor? Es deu haver desplaçat a alguna remota cova de l’Afganistan per entrevistar-se amb Bin Laden? O ho ha fet amb algú dels que Garzón i Grande Marlaska tenen enmig de la lupa?
Mentre deman un cafè amb llet en un dels bars de l’aeroport (som a punt de volar, però ja estic levitant), intent recordar aquella època en color sèpia, que jo només vaig viure de resquitllada, en què estava prohibit reunir-se. “Circulen!”, et deien els grisos en espanyol imperatiu, si trobaven que s’havia fet un corró massa gran en algun lloc públic. En aquell temps, trobar-se quinze amics enmig de S’Alamera per parlar del Barça o de la temporada turística podia provocar un petit problema, si el “número” de torn era tan badoc d’intentar fer complir la llei. Afortunadament, durant la meua adolescència, la majoria dels policies ja sabien que no havien de fer complir les absurdes lleis franquistes, i no feien “circular” ningú perquè fes massa munt a la plaça pública. Fins i tot, si els venia de gust, podien afegir-se alegrament a la tertúlia.
Si la reunió tenia un caràcter “polític”, emperò, la cosa podia complicar-se. Si s’hagués fet complir la llei estrictament, les històriques matances de Cas Ferrer de Dalt haurien acabat amb oncles i ties, cosins i cosines al “quartelillo”, perquè sempre ens hi ajuntàvem més gent de la que legalment es permetia. Però mai no hi hagué problemes.
Però allò era una festa. I, mentrestant, d’altra banda, es produïen reunions per alterar el règim i intentar que algun dia arribàssim a viure en democràcia. Ara no record quantes persones podien ajuntar-se sense demanar permís a l’autoritat governativa, però estic segur que a casa hem superat el nombre màxim permès més de cent vegades.
En alguns llocs del món, encara, es posa en qüestió qui s’ajunta amb qui. A les universitats d’alguns països islàmics no és gaire ben vist que existeixi una excessiva promiscuïtat entre indígenes i, posem per cas, europeus o americans. Se suposa que els de la nostra part del món poden fer un set a la moral imperant en aquells indrets i, per tant, quant menys tracte hi hagi (és a dir, quantes menys reunions), millor. En aquells mateixos països no és ben vist que les dones fadrines s’ajuntin amb homes de la condició que sigui sense la presència de parents. I les casades no ho poden fer sense permís del marit (de cos present o només en esperit).
Personalment, m’he vist recriminat alguna vegada per mor de les persones amb qui m’ajuntava. I no em referesc a les consideracions que pogués tenir ma mare quan era infant o adolescent sobre les característiques d’algun dels meus amics. Per exemple, a la Romania immediatament anterior a l’entrada a la Unió Europea, una colla de periodistes jacobins a matar em demanaren si sabia qui tenia al meu costat en una roda de premsa. No era una pregunta per nota: els vaig respondre, senzillament, que es deia Sabin Gherman i que era el líder de la Lliga Transsilvània Banat. El rum-rum a la sala d’aquell hotel de Bucarest va ser extraordinari, però els havia respost tota la veritat.
Ja més assossegat, em decidesc a obrir el diari. Volen portar en Tarrés davant el fiscal perquè s’ha reunit amb els batles de Sant Antoni i Santa Eulària. Em freg els ulls. He passat del món dels malsons al dels esperpents. Mir la notícia i, efectivament, constat que hi ha qui pretén portar davant el fiscal la reunió entre en Xico Tarrés, en Josep Sala i en Vicent Marí. Ah! També hi havia en Miquel Ramon. Reconec que hi tenc les meues diferències, i que té les seues coses, com tothom, però no és Bin Laden ni el Xacal.
S’ho ha de mirar el fiscal perquè el president del consell i dos alcaldes (tots tres electes, per cert) s’han dedicat a parlar d’urbanisme. No s’haurien pogut entretenir parlant del temps, o dels últims fitxatges del Barça? O això ja hauria sét derivar massa cap a qüestions excessivament polítiques? Em rasc el clatell i pens: deu ser que el consell i els ajuntaments no han de tractar sobre qüestions urbanístiques. El club dels denunciants m’il.lustra sobre la qüestió: “le corresponde a los ayuntamientos la clasificación del suelo de acuerdo a aquello que establece la normativa y lo que determinen las sentencias judiciales”. I acab considerant que el millor que puc fer és una proposta per a temps de crisi: com que això de les eleccions és molt car, i tanta conselleria i tanta direcció general no porta enlloc, podríem decidir la clausura dels ajuntaments i dels consells. Bé, de passada, també podríem liquidar les autonomies, i estalviaríem en funcionaris i Espanya estaria més unida. I podríem deixar l’urbanisme als fiscals, la política lingüística als jutges i les carreteres i telecomunicacions als militars. Tot aniria una seda.