BERNAT JOAN,
ERC-Illes Balears i Pitiüses
Obama, reformes, Europa
Barack H. Obama va telefonar Rodríguez Zapatero, però al president del govern espanyol no li degué fer gaire il.lusió. L’entorn de la trucada estava presidit per la crispació a Grècia, després d’un duríssim pla d’ajustament imposat per la Unió Europea. Grècia se n’anava directament a la fallida. I això que Grècia, em comentava un eurodiputat dels Verds-ALE, l’amic Fançois Alfonsi, presenta una diferència important amb l’Estat espanyol: l’estat està molt endeutat, però els ciutadans no. Els espanyols, bascos i catalans, en canvi, sí que estan endeutats (i l’estat també). La qual cosa, malgrat que el regne d’Espanya no estigui a la vora del precipici, com Grècia, fa encara més difícil la recuperació.
Sobre Grècia, recordem que el Partit Liberal d’Alemanya, soci de govern de la CDU d’Angela Merkel, va arribar a proposar que fos forçada a sortir de la zona euro. Algú devia pensar el mateix per a l’Estat espanyol. Sigui com sigui, sembla clar que un endeutament enorme i una taxa d’atur que multiplica per dos la mitjana de la UE no resulten fàcilment sostenibles. I, vegi’s també en perspectiva, la deriva d’Espanya arrossega economies més dinàmiques, com ara la del Principat de Catalunya o la de les Illes Balears. Potser algú podria fer, d’una vegada, una lectura econòmica de la dependència política, i treure’n les conclusions que consideràs més oportunes. I que pensàs, arran de tot això, quina seria la millor política social que es podria fer per als ciutadans dels Països Catalans (política social que els sindicats majoritaris amagaran com lladre la bossa).
El president Obama li va dir al president Zapatero (a hores d’ara president de torn de la Unió Europea i, per tant, legítimament, fins i tot per als nacionalistes no estatistes, president de tots nosaltres) que feia falta fer reformes. I que resultava del tot necessari una, per dir-ho en termes col.loquials, estreta de cinturó. El que és més discutible és que Zapatero entengués correctament el missatge, i, sobretot, que l’estigui aplicant com pertoca. No sé si atacar les pensions i d’altres mesures cautelars constitueix la millor opció d’estreta de cinturó. Es veu que la imaginació de l’esquerra espanyola no dóna per gaire a l’hora de proposar reajustaments en l’àmbit econòmic.
Allò que sembla més evident és que fan falta reformes en el mercat laboral, al conjunt de l’Estat espanyol. Una taxa d’atur que multiplica per dos la mitjana europea resulta del tot insostenible, i s’han de prendre les mesures necessàries per tal de poder, com a mínim, pal.liar-la. No som entès en economia i, per tant, no m’atreviria a donar fórmules, però hi ha persones especialitzades en la qüestió que haurien de treballar en aquesta direcció. Si no és que, com ocorre a l’hora d’invertir en borsa, els economistes no l’encerten més que els jardiners... o els ximpanzés. Recordi’s aquell notable experiment fet a Amèrica, en què es proposà que un economista, un jardiner de la universitat (molt prestigiosa) on aquest economista treballava, i un ximpanzé del zoològic més pròxim a la prestigiosa universitat invertissin en borsa, per veure qui hi guanyava més. I es veu que el resultat va ser estàndard: tots varen treure’n uns guanys similars. Haurem de pensar que la planificació econòmica resulta tan esotèrica com això?
En qualsevol cas, hi ha una qüestió de confiança, i per donar confiança a les empreses sembla que hi ha algunes coses de sentit comú, que potser podrien explicar millor els psicòlegs que no pas els propis economistes. Han estat factors de psicologia social els que han desencadenat les grans crisis al llarg de la Història.
Pel que fa al procés de construcció europea, en el qual l’economia hi té un pes fonamental, no tenc cap dubte que la majoria dels europeus confien més en el tàndem Merkel-Sarzoky, que no en Zapatero. Fins i tot m’atreviria a dir que, ben probablement, la majoria dels espanyols (i dels bascos, i dels catalans), també. Cosa que no vol dir que trobin que Rajoy és cap astre de les finances, sinó que Merkel o Sarkozy serien més de fiar. En aquest context, no ens ha de sorprendre que veus molt destacades de la dreta espanyola (i potser també algunes de l’esquerra) proposin Duran i Lleida com a president del govern de l’Estat, a veure si és capaç d’arreglar alguna cosa.
Personalment, m’atrauria més la possibilitat que fos directament Angela Merkel. Perquè posar-hi Obama ja seria demanar massa!
BERNAT JOAN I MARÍ
