BERNAT JOAN,
ERC-Illes Balears i Pitiüses
Ha nascut un nou PP a Balears?
Durant la posttransició a la democràcia, el Partit Popular, durant anys i panys, va portar les regnes del govern de les Illes Balears. El mapa polític de la Transició s’havia simplificat considerablement, i el monòleg del PP fou la constant durant les dècades dels vuitantes i dels norantes. I, en aquest monòleg, el PP va respectar les regles del joc que se suposa que havien esdevingut bàsiques dins la nostra societat. Es tractava, per exemple, d’acceptar l’estat de les autonomies, per molt que el model no convencés la central madrilenya del partit. I d’acceptar que les Illes Balears efectivament constitueixen una comunitat autònoma (per molt que a Madrid això no els fes fred ni calor). En aquest context, també s’acceptaven els trets d’identitat bàsics i la seua defensa. Fou un govern del PP, presidit per Gabriel Cañellas, que aprovà, l’any 1986, la Llei de Normalització Lingüística, que desplegava l’oficialitat de la llengua catalana en tant que llengua pròpia de les illes Balears.
Així mateix, i ja avançada la dècada dels norantes, va ser un conseller del Partit Popular, en Joan Flaquer, actualment diputat al Parlament de les Illes Balears, qui va dur endavant el decret de mínims pel que fa a l’ensenyament en llengua catalana. Estableix l’esmentat decret que, a tots els centres educatius de les Illes Balears, com a mínim el 50% de l’activitat acadèmica s’ha de vehicular en llengua catalana. Pel que fa a la resta, és el consell escolar de cada centre qui decideix, de manera consensuada, com es reparteix. Potser ara ja, de mica en mica, l’esmentat decret pot anar quedant obsolet, però en el seu moment, i tenint en compte la situació de la llengua catalana dins el sistema educatiu de les Illes Balears, ningú no pot negar que era considerablement innovador.
El PP, per tant, durant la llarga etapa en què governà les illes, al llarg dels anys vuitantes i norantes, va assumir l’autonomia, la unitat de la llengua catalana, l’oficialitat del català (juntament amb el castellà, en tant que llengua oficial de l’Estat), elements que varen passar a formar part del consens polític de les Illes Balears.
Ara, emperò, cada vegada hi ha més indicis que ens trobam davant un nou PP, prou diferent del que propicià els consensos esmentats. Es tracta d’un PP amb un cap de files que parla un català pobríssim i que es qüestiona obertament la unitat de la llengua catalana (que forma part del nostre cabdal legislatiu, per cert). Per tant, es qüestiona la llei. Així mateix, manté un punt d’indefinició sobre elements com ara la Llei de Política Lingüística, i no s’amaga de la voluntat d’operar modificacions importants en el sistema educatiu, si arriba a governar.
Potser Bauzá no mostra la cara més temible del PP, però ha integrat a la seua executiva (no tenia altre remei) en Carlos Delgado, que no amaga en absolut la seua voluntat d’acabar amb un consens que ha perdurat des de la consolidació de la transició a la democràcia. Es tracta d’un PP que se sent incòmode amb la legislació que el PP precedent va implementar a les illes Balears, d’un PP que aposta obertament per canviar la legislació en qüestions que afecten la identitat del país, i que no té por de provocar una fractura civil (més que probable si es duen a terme les polítiques que preconitzen).
Sense desmerèixer tot el desori de la corrupció, crec que hauria de fer molta més por als votants i als ciutadans de les Balears en general, la ideologia que traspua el nou PP que no totes les altres contingències temibles d’aquest partit. I, sobretot, ens hauria de preocupar la desorientació i la divisió que pateixen les forces progressistes, així com la incapacitat d’articular un discurs coherent, que pugui ser atractiu per a una àmplia majoria social.
BERNAT JOAN I MARÍ
