BERNAT JOAN,
ERC-Illes Balears i Pitiüses
Esforç i excel·lència: objectius pedagògics
Uns dies abans del Nadal passat vaig anar a l’Estadi (per excel.lència), també conegut com a Camp Nou (o Nou Camp?), o, senzillament, Camp del Barça, a veure-hi el partit amistós –dit també “de costellada”- que enfrontava les seleccions nacionals de futbol de Catalunya i l’Argentina. A banda de fruir d’un magnífic partit (4-2 al final, a favor de Catalunya), em va cridar l’atenció el lema del club amfitrió de l’encontre: “Tot guanyat; tot per guanyar”. Certament, després de les sis copes de l’any 2008-2009, l’equip blaugrana ja no pot superar el seu propi rècord. Perquè cap equip no pot guanyar més que Copa, Lliga, Champions, supercopa d’Espanya, supercopa d’Europa i Mundial de Clubs. Després de l’epopeia esportiva de l’any passat, el repte per al Barça serà, any rere any, igualar aquella fita.
En altres àmbits, certament no es pot superar acadèmicament el grau de doctor, o els hotels millors compten amb cinc estrelles màxim, o, encara, ningú pot aspirar, a Europa, a jugar més amunt de la Champions League. Ara bé, ni tots els que han fet el doctorat són igual de competents científicament, ni tots els hotels de cinc estrelles són igual de bons, ni tots els equips que juguen a la Champions tenen la mateixa qualitat esportiva. Sempre, per tant, es pot aspirar a superar-se, a comptar amb un punt més d’excel.lència.
Avui dia, dins l’àmbit pedagògic, hi ha un debat obert, de dimensions no tan considerables com caldria (encara), sobre la cultura de l’esforç i el seu paper en el procés educatiu. Per un efecte pendolar que ja se’ns hauria d’haver passat, vàrem sortir de la dictadura vacunats contra tot allò que sonàs a tradició pedagògica. De sobte, els resultats finals ja no importaven: només comptava el camí. Els coneixements concrets passaven a un segon pla, davant la capacitat de l’alumne d’investigar per si mateix. I la memòria cedia, gentilment, la seua posició privilegiada a la imaginació, la creativitat i tot un seguit de virtuts que també són necessàries per desenvolupar qualsevol activitat humana.
Durant algunes dècades els instruments bàsics per a l’adquisició de coneixements (i, també, per a l’adquisició de destreses a l’hora de formar-se, ni que sigui de forma autodidacta) han anat deixant el seu lloc a tota una sèrie de matèries més “pràctiques” (o pragmàtiques), més basades en l’experiència dels infants, més “creatives”... Posar-se fort defensant una base sòlida en gramàtica o en matemàtiques ha estat, durant bastant de temps, una pura posició d’antiquats poc propensos a abraçar la pedagogia moderna.
Una de les conseqüències d’aquest sistema –però no només del sistema; cal comptar-hi també l’entorn socioeconòmic i cultural, l’estructura sociofamiliar, i unes quantes variables més – ha estat la relaxació pel que fa a la cultura de l’esforç. Un parell de generacions endarrere, esforçar-se formava part de la pròpia ètica, del propi sentit de la vida. No podies encarar els estudis o la feina si no estaves disposat a dedicar-hi un esforç. I no fer-ho suposava cosa de persones mal adaptades a la societat, i, si hom no hi estava disposat, com a mínim feia un esforç per dissimular-ho. Així mateix, formava part de la pròpia cultura el fet d’aspirar a fer les coses cada dia una mica millor, o, fins i tot, sempre que això fos possible, millor que els altres. Ara creim que tota competència és insana, però la competència entre persones es troba a la base dels millors assoliments amb què compta la Humanitat.
Actualment, s’està plantejant, d’una manera extensa, potser per primera vegada dins el segle XXI, la necessitat de recuperar la cultura de l’esforç. Durant la campanya electoral americana, Barack Obama va dir als afroamericans: “partiu d’una situació socioeconòmica dura, estau en pitjors condicions que la resta d’americans, heu patit moltes injustícies històriques, heu estat víctimes del racisme, però això no dóna dret als vostres infants a fer salera o a suspendre”. Cada persona treu rèdit dels seus estudis o de la seua feina, generalment, en relació a l’esforç que hi dedica. És molt més important ser capaç d’esforçar-se i aspirar a l’excel.lència que no comptar amb aptituds naturals per a determinats estudis o per a determinades feines. Qui no s’hi esforça, mai no excel.leix. Qui s’hi esforça, encara que les seues aptituds no siguin extraordinàries, pot arribar a obtenir bons resultats.
És per això que entenc que la pedagogia necessària per a la societat en què vivim (lluny, molt lluny de la pedagogia políticament correcta que impera, i lluny també de la pedagogia per a indígenes que de vegades se’ns aplica, sense demanar-nos gall ni gallina) hauria de prioritzar la cultura de l’esforç i el desig d’excel.lència. Sense cultura i desig no anam enlloc. Sense esforç i excel.lència, tampoc. Un jove que s’està formant ha de saber que ho té tot per guanyar. I que, per tant, si no s’hi escarrassa també ho pot perdre tot.
