joan   BERNAT JOAN,  ERC-Illes Balears i Pitiüses


ROSES, LLIBRES I PRIMAVERA (PASSAT SANT JORDI)

Els ultraespanyolistes de Ciudadanos (partit al qual alguns anomenen també Ciutadans) es dedicaven a fer una enquesta, en plena rambla barcelonina, el dia 23 d’abril (Sant Jordi, patró de Catalunya, d’Anglaterra i de molts altres països d’Europa; i, per descomptat, de Sant Jordi de ses Salines), demanant a la gent si eren partidaris de canviar la Diada Nacional de Catalunya, tot passant-la de l’11 de setembre al 23 d’abril. L’enquesta, a més de mala intenció, tenia lògica. Certament, la majoria de catalans (amb una bona part també de persones de la resta dels Països Catalans) consideren Sant Jordi com una autèntica Diada Nacional. Per a aquells que se senten preocupats per la situació de la llengua catalana, Sant Jordi esdevé potser la Diada Nacional de la Llengua Catalana. En qualsevol cas, Sant Jordi constitueix la gran festa cívica de la catalanitat. Per Sant Jordi s’expressa un patriotisme civil que pens que és molt característic de la manera d’entendre la nació que té la part de la societat que se sent nacionalment catalana abans que res altre.

Lògicament, darrera l’enquesta de Ciudadanos hi havia la voluntat, més aviat explícita, que la Diada Nacional de Catalunya no sigui l’11 de setembre data en què es commemora la caiguda de Barcelona sota les tropes borbòniques, l’any 1714. N’hi ha que diuen que celebrar la diada nacional el dia d’una derrota constitueix una pràctica masoquista. Però, certament, els catalans encara no podem celebrar la nostra diada nacional el dia en què la celebren la majoria de les nacions del món, que és el dia de la independència. Com que encara no l’hem proclamada no sabem quin serà el nostre Dia de la Independència. Però sí que sabem que aquesta data substituirà l’11 de setembre, que, aleshores sí, passarà definitivament a la Història.

El dia de Sant Jordi uneix dos elements que formen la base de qualsevol societat: l’amor i la cultura. Les persones, n’estic convençut, feim obres per amor, bàsicament. En moltes llengües, existeixen dites que vénen a expressar aquest fet. L’amor constitueix una força motriu extraordinària, i es pot manifestar de maneres molt diverses. Però no n’hi ha prou amb la passió, per dur endavant projectes extraordinaris. La passió sempre ha d’anar aparellada amb la ciència. I quin millor dia, per unir a la rosa, que el Dia del Llibre. Amor i cultura, ciència i passió al servei d’un ideal. Ni que sigui el civisme gens marcial que caracteritza la societat catalana.

I tot plegat s’esdevé en ple esclat de la natura, durant la primavera. També la imatge poètica de la primavera ens remet a l’etapa de puixança, a l’etapa en què es consoliden els projectes, en què les coses tiren endavant, en què l’esclat mateix de la natura i la lluminositat dels dies empeny a l’optimisme.

Dos dies després de Sant Jordi, el dia 25 d’abril, es va celebrar a moltes poblacions del Principat de Catalunya una nova onada de consultes sobre el dret a decidir. Hi ha hagut discussió sobre els resultats d’aquestes consultes (no sobre el percentatge de vots afirmatius, que supera àmpliament el noranta per cent, sinó sobre el grau de participació). Qui no vegi que les diferents tongades de consultes han estat un èxit esclatant és que té pa a l’ull. Unes consultes sorgides de la societat civil, sense suport institucional, amb uns mitjans molt precaris i sense ser vinculants és un miracle que superin el 25% del cens electoral. En aquestes condicions, pens sincerament que superar el deu per cent ja seria un èxit contundent. Si en aquestes condicions una quarta part dels ciutadans es manifesten, es molesten a anar a votar i expressen la seua opinió, què ocorreria si la consulta fos organitzada des de les institucions i si, a més a més, el resultat de la consulta fos vinculant! Qui pot dubtar que el resultat podria ser extraordinari?

El patriotisme civil, la passió pel coneixement, la concentració en la cultura (pròpia i universal), la defensa de la llengua i la identitat i la lluita aferrissada pel dret a decidir ens permeten, un Sant Jordi més, expressar un moderat optimisme. Costarà. Ens ho haurem de treballar. Probablement el camí serà llarg. Però guanyarem. N’estic segur. Guanyarem.

BERNAT JOAN I MARÍ

    

Retorn a la pàgina principal