BERNAT JOAN,
ERC-Illes Balears i Pitiüses
Pluralitat i oficialitat lingüística a l’”Estat de les autonomies”
Hi ha qui creu, del tot
erròniament,
que a la major part de les comunitats dites autònomes de l’Estat
espanyol només s’hi parla una llengua. I que, per tant, constitueixen
una excepció aquelles comunitats autònomes plurals des d’un punt
de vista lingüístic. Certament, aquesta confusió parteix del fet
de considerar que a les comunitats autònomes on només hi ha una llengua
oficial és perquè realment només hi ha una llengua pròpia. En aquests
casos, inexorablement, la considerada com a llengua pròpia i oficial,
sempre és el castellà o espanyol.
Però la realitat és
ben diferent, d’aquesta percepció del tot esbiaixada. De fet, hi
ha deu comunitats autònomes (i dues ciutats autònomes) que tenen més
d’una llengua. Fixem-nos-hi: a l’Aragó s’hi parlen tres llengües
(espanyol, aragonès i català); a Astúries se n’hi parlen tres
(astur-lleonès,
gallec i espanyol); a Castella-Lleó, tres (castellà, astur-lleonès
i gallec); a Euskadi i a Navarra, dues (euskara i espanyol); a
Extremadura,
també dues (espanyol i portuguès); a Galícia, dues (gallec i espanyol);
al País Valencià i a les Balears, dues (català i espanyol), a Catalunya,
tres (català, occità i espanyol); i, encara, a les ciutats autònomes
de Sebta (Ceuta) i Al Maliya (Melilla), tres (espanyol, amazic i àrab).
Això sense comptar variants lingüístiques molt marcades, com ara
l’andalús o el murcià, que per enlloc no són tingudes en compte
ni se’ls dedica cap atenció ni respecte especials (almenys des de
la perspectiva oficial).
Vegem, tot seguit, el respecte
que cada comunitat autònoma té per les seues llengües, d’acord
amb l’estatus que els confereix. Si hi contem les ciutats autònomes,
ens en surten dotze, que no són estrictament monolingües en espanyol,
única llengua que l’Estat reconeix com a oficial de si mateix.
D’aquestes
dotze, n’hi ha set que només tenen una llengua oficial: la de l’Estat.
Són Astúries, Castella-Lleó, Extremadura, Aragó, Sebta i Al-Maliya.
Per tant, ni els asturianoparlants i galaicoparlants d’Astúries i
Castella-Lleó, ni els parlants d’àrab i amazic de les ciutats autònomes
nordafricanes, ni els qui parlen portuguès a Extremadura tenen cap
dret lingüístic reconegut. Amb la Llei de Llengües que s’ha promulgat
recentment a l’Aragó, malgrat que no reconeix l’oficialitat plena
de l’aragonès (per als territoris on es parla a l’Aragó) ni per
al català (a la Franja de Ponent), es fa una passa tímida cap al
reconeixement
dels drets lingüístics dels parlants d’aquestes dues llengües.
Dues comunitats autònomes
tenen doble oficialitat lingüística, però no per a tot el territori.
Es tracta de Navarra (on hi ha una zona bascòfona, una altra mixta
i una altra d’hispanòfona) i el País Valencià (on devers una tercera
part del territori no és valencianoparlant). Tres comunitats dites
autònomes gaudeixen de doble oficialitat lingüística a tot el territori.
Es tracta de Galícia, el País Basc i les Illes Balears. I, finalment,
hi ha una comunitat autònoma amb tres llengües oficials: Catalunya,
on són oficials, amb el nou Estatut d’autonomia, el català, l’occità
(llengua pròpia, sota la denominació d’aranès, de la Val d’Aran)
i l’espanyol. El català hi és oficial, igual que a les Balears,
en tant que llengua pròpia de tot el país, mentre l’occità ho és
en tant que llengua pròpia de l’Aran (compartit amb l’Occitània
gran, situada majoritàriament a França, amb un enclavament a les valls
occitanes d’Itàlia), i l’espanyol ho és en tant que llengua oficial
de l’estat.
Les quatre nacions del Regne
d’Espanya (l’Espanya estricta, Galícia, Euskal Herria i els Països
Catalans) fan un tractament molt diferent de l’oficialitat lingüística.
A les tres autonomies dels Països Catalans (Balears, País Valencià
i Catalunya) hi ha dues o tres llengües oficials. A les dues d’Euskal
Herria (País Basc i Navarra) n’hi ha dues d’oficials. I a Galícia
també. Per tant, tres de les quatre nacions del Regne d’Espanya tenen
oficialitzada més d’una llengua. A les set comunitats autònomes
(comptant-hi les dues ciutats autònomes nordafricanes) de l’Espanya
estricta on s’hi parlen, des de fa segles, dues o tres llengües,
hi impera el més tancat monolingüisme oficial. Enlloc hi ha més d’una
llengua oficial, malgrat que a tres autonomies i a dues ciutats
autònomes
hi ha tres llengües que es poden considerar, per història i per societat
actual, com a pròpies.
No és estrany, tenint en compte
aquest context, que la comissió de seguiment de la Carta Europea
de les Llengües Regionals o Minoritàries, formada per oficials de
la Unió Europea, es queixi del tractament lingüístic envers
les llengües minoritàries de les comunitats autònomes de l’Espanya
estricta! Hi surten totes i, certament, no hi queden gaire ben
parades...
BERNAT JOAN I MARÍ
