BERNAT JOAN,
ERC-Illes Balears i Pitiüses
La llengua com a valor afegit
BERNAT JOAN
Els prejudicis lingüístics enterboleixen, per a qui els pateix, la visió de les seues pròpies oportunitats. Fa uns anys me’n reportaren un exemple d’unes dimensions colossals. Es tractava d’una persona que, en una entrevista de treball, estava perdent la feina pel fet de no dominar la llengua catalana. “Vostè no sap parlar català?”, li demanava l’entrevistador. “No, no lo hablo”. “I no troba que seria interessant que el parlàs, per treballar en un centre comercial d’aquí?”. L’entrevistat s’arronsava d’espatlles. “Ara s’organitzen molts de cursets, que li permetrien aprendre’l de pressa”, continuava l’entrevistador, donant-li més pistes que gols fa en Messi. Se suposa que volia fer-li entendre que conèixer el català llavors era un mèrit, però que, a la llarga, l’empresa ho considerava com un requisit. Al final de l’entrevista, l’entrevistador li va demanar. “Per què no ha après català?” i l’entrevistat va respondre: “Porque llevo veinte años viviendo aquí y no me hace ninguna falta”. És possible que aquella persona estigués perdent la feina sense saber-ho? És possible que, en ser-li denegat el lloc de treball, l’individu en qüestió no tengués ni idea de per què no li havien donat? Podia, fins i tot, arribar a pensar que alguna cosa li havia anat malament a l’entrevista, sense arribar a saber què devia ser?
Les persones que es troben amb aquestes circumstàncies no tenen consciència que aquells que teòricament diuen defensar els seus drets, en realitat els estan escamotejant tota una sèrie d’oportunitats. Si algú parla amb el nostre personatge de l’anècdota anterior i li diu que té tot el dret a escolaritzar els fills en castellà, i que és un abús que hi hagi espanyols que no puguin aprendre en la llengua oficial de l’Estat, en realitat l’està empenyent a funcionar, dins aquesta societat, amb un instrument menys dels que són necessaris per poder-s’hi desenvolupar plenament.
Record que, quan s’estava en procés d’implantació de l’ensenyament en català, hi havia veus que deien que la cosa estava mal orientada, perquè la llengua catalana serveix per anar a les universitats dels Països Catalans, però no per anar a les d’Espanya, etc. Que una llengua que parlen nou milions de persones sempre serà més reduïda que una que parlen tres-cents milions, i totes aquestes coses. Vegem-ho, emperò, d’una manera pràctica: amb el nostre sistema actual, els alumnes del nostre país poden escollir on anar a estudiar, sense limitacions. I al.lots que fan el batxillerat a Eivissa se’n van a estudiar a Palma, a Barcelona o a València amb la mateixa facilitat amb què poden anar-se’n a Madrid, a Salamanca o a Granada. Amb un ensenyament que no garantís el coneixement de les dues llengües oficials, es produiria la paradoxa que els nostres escolars podrien anar a estudiar sense problemes a l’Espanya hispanòfona, però tendrien dificultats a l’hora de seguir estudis… a les universitats més pròximes, a les de la pròpia àrea lingüística!
Quan el català sigui una llengua plenament normalitzada ningú no es preguntarà si la llengua és un mèrit o un requisit per a tal o qual història. Ningú no s’ho pregunta, en relació a l’espanyol. Mentrestant, mentre ens sucam el cervell amb idioteses, queda ben clar que el coneixement de la llengua catalana constitueix, com a mínim, un valor afegit. A molts àmbits, lògicament, constitueix també un requisit. Però allà on no és un requisit, ningú no pot discutir que constitueix, clarament un valor afegit. Les persones que, vivint entre nosaltres, no coneixen la llengua catalana, idò, es troben en una situació de desavantatge manifest. I és lògic. I és just.
