BERNAT JOAN,
ERC-Illes Balears i Pitiüses
LES BALEARS, VÍCTIMES DE LA CORRUPCIÓ
Que la corrupció que es va generar a les Illes Balears durant etapes passades acabaria passant factura a l’actual legislatura era clar per a alguns: i no perquè els actuals governants siguin més honrats que la mitjana d’altres etapes –que també!-, sinó perquè tornam a ser en una conjuntura en què les Balears poden situar-se en positiu en el mapa d’Europa.
I això constitueix un mos massa mal d’empassar per a aquells que ens voldrien esborrats del mapa en tant que país clarament diferenciat i amb personalitat pròpia. Hi ajudava notablement el fet que el partit frontissa de les Balears –d’adscripció insular mallorquina- comptava amb unes quantes persones imputables en casos de corrupció. No sé si més o manco que d’altres partits polítics, però ben segur que molt més situades a la mira telescòpica dels que, des de l’estat (i des de la raó d’estat), pretenen esmicolar tot allò que es mogui i que surti de l’estricta obediència estatal. Dit en plata: tot allò que no sigui PP, PSOE, IU o UPyD.
Crec fermament que tothom qui hagi comès irregularitats amb diners públics, tothom que hagi usat fons del comú per a interessos particulars ha de ser processat i condemnat. Supòs que en Miquel Ramon dirà que no don importància a la corrupció o que en banalitz les seues dimensions, però, justament, en aquest article, faré tot el contrari. Voldria fer avinent a les persones que el llegeixin l’autèntic abast de la corrupció (és a dir, la magnitud de la tragèdia), no limitant-la a l’ús de determinades forces polítiques per pagar-se campanyes, televisions o fastos diversos. Tot això són formes de corrupció, però no són les úniques.
Quines són les formes de corrupció solapades que més enterboleixen la vida social i política de les Illes Balears? En primer lloc, crec que hi hauríem d’apuntar el decalatge històric entre el que els ciutadans d’aquestes illes pagam a l’Estat en forma d’impostos i el que en rebem en forma d’inversions. Algunes persones, com l’excel.lent economista Guillem López-Casasnovas, han fet algunes aproximacions a la quantificació de tot plegat. Segur que aquesta corrupció primigènia multiplica per cents o per milers la de la xoriçalla local. Es tracta d’una corrupció gravíssima, perquè és la que ens impedeix de desenvolupar, per exemple, les polítiques socials que necessiten les illes. I, per tant, afecta directament les persones més necessitades. Ningú, emperò, no percep aquest mal finançament de les Illes com una forma de corrupció.
Una altra forma de corrupció evident és el manteniment, dins les estructures de l’Estat, de ministeris que ja no compten amb competències. Pul.lulen per Madrid devers seixanta-cinc mil funcionaris (segons informacions que m’arribaren fa uns mesos) del Ministeri d’Agricultura, ministeri que ha transferit totes les seues competències a les comunitats autònomes. Aquestes seixanta-cinc mil persones cobren cada mes... per fer què? Multipliquem aquests milers de persones per un sou mitjà de... x milers d’euros, i en sortirà una altra xifra que multiplicarà per molt la de la corrupció estandarditzada per l’opinió pública a les Balears. Posem que siguin, sense tirar gaire amunt, dos-cents milions d’euros mensuals. Per tant, dos mil quatre-cents milions d’euros anuals. Vint-i-quatre mil milions d’euros (inexorables) per dècada! És obvi que aquests vint-i-quatre mil milions per dècada potser no són més diners del que l’Estat ens estafa, però no deixa de ser una xifra rellevant. Sobretot si hi sumam la de despeses d’un altre ministeri sense competències: el de Cultura (les competències també han estat transferides a les comunitats autònomes, que, teòricament, les tenen en exclusiva).
Segons l’enginyer Xavier Roig, emperò, aquestes formes de corrupció esmentades anteriorment no són encara les més oneroses per als ciutadans en general. Segons Roig, les formes de corrupció més oneroses són: l’escaqueig en la feina, la manca d’autoexigència i la ineptitud d’una part dels governants.
Una persona que no treballa rendint com pertoca està estafant diners al comú, especialment si es tracta d’un servidor públic. Aquests diners no són quantificables, però, malgrat la seua incomptabilitat, són pagats religiosament pels ciutadans cada vegada que boquinen els seus impostos. Qui no treu de si mateix allò que pot, sinó que, per ganduleria o per manca de motivació, serveix només a mig gas també està escamotejant a la gent, al conjunt de la societat, una part important d’allò que podria aportar-hi. I, finalment, els governants ineptes, que malbaraten els recursos, que prenen decisions equivocades o que, senzillament, s’allargassen en la inoperativitat, costen molt més al comú que no els pispes que desvien milers, centenars de milers o fins i tot milions d’euros. Davant tota aquesta caterva, emperò, és molt millor fer la vista grossa. Perquè, contràriament al que ocorre amb el club dels polítics corruptes, aquests afecten tots els sectors de la societat (i, potser, fins i tot, en constitueixen una majoria).
BERNAT JOAN I MARÍ
