Foto Bernat Joan   BERNAT JOAN,  ERC-Illes Balears i Pitiüses


 Lo que fa la bufa!” 

Abans els galls de panses eren sobretot a l’exèrcit; ara pul·lulen pertot arreu. L’àmbit polític forneix un bon brou de cultiu per a aquesta casta d’aus. I ja podeu suposar que galls i gallines alternen amb estuf versallesc com figues flors en cofí.  

Alguns episodis ebusitans d’aquesta última setmana (sortosament no més públics que la major part de les pràctiques maçòniques), em remeten al nostre Segle d’Or de les lletres catalanes, i, molt més concretament, a dos personatges de la capital del gloriós Regne de València: Francesc Eiximenis i Vicent Ferrer. Francesc Eiximenis era un personatge reflexiu, cavil·lador, que es passava la major part del temps escrivint (i potser resant). Va intentar fer una enciclopèdia exhaustiva de com s’havia de comportar un vertader cristià, amb algunes pàgines realment delicioses i d’altres de prou més àrides. Sembla que parlava poc i pensava molt. No li agradaven els grans esdeveniments i patia sempre que havia de participar en activitats públiques, en qualitat de bisbe. Sabem amb certesa que era una persona neta i pulcra: quan tothom es menjava la carn amb no més ajuda que coltell i cantó de pa, ell va importar a la “gentile e nobilissima Valenza” (que deien per devers el Vaticà) un estri estrany que els francesos anomenaven “fourchette”. En fi, persona discreta, culta, preocupada per la bona marxa del regne, intel·ligent... i no excessivament comunicativa, el nostre Eiximenis!  

A les antípodes del tarannà  d’Eiximenis hi havia el del top-ten de l’star system valencià de l’època: Vicent Ferrer (avui dia, i des de fa uns quants segles, santificat per l’Església). Vicent Ferrer era un personatge molt popular, extremadament popular. Li agradava predicar envoltat de multituds, i desplaçar-se d’un lloc a l’altre amb una corrua de gent al darrere. Carles Mira, potser passant-se una mica de frenada, en va fer un film memorable: La portentosa vida del pare Vicent. Allà hi apareixien els banys de masses del notable frare, les seues actuacions públiques (el sermó a les prostitutes de València, custodiades per un batalló de soldats, no té pèrdua), i, per descomptat, els seus miracles. Aquests miracles, per descomptat, devien ser en gran part –almenys així ho sospit, sense tenir-ne cap evidència- fruit de la imaginació naïf de les classes populars. En un miracle apòcrif, fins i tot, convertien el bon frare en caníbal: es cruspia un nen a la cassola i després, en saber que es tractava de “carn batejada”, el reconvertia altra vegada, per via de miracle, en una criatura somrient i feliç. I viva, per descomptat.  

Com ja podran suposar les persones que llegeixin aquest paper, en Francesc i en Vicent, que eren contemporanis, no es tenien especial simpatia. En Vicent en devia desconfiar, en la mesura en què en Francesc formava part de l’establixment, com a autoritat eclesiàstica, i escrivia massa i parlava massa poc. I en Francesc devia considerar que en Vicent era un frívol, que s’allunyava dels designis de l’Església, només per alimentar la pròpia vanitat. D’alguna manera, també, podem suposar que, amb els seus respectius exemples, els nostres personatges devien voler transmetre algun missatge al conjunt de la societat. I devien voler deixar (i vaja si en deixaren!) alguna empremta per a l’esdevenidor.  

Conten que, en certa ocasió, Vicent Ferrer es desplaçava per dins la ciutat de València –se suposa que anant a predicar en alguna de les esglésies – seguit per una nombrosíssima multitud que, com si d’en Pep Guardiola es tractàs, l’aclamava pel carrer. Imaginem-nos un Vicent somrient, ufanós, caminant amb pas decidit (com si anàs a vendre el regne als castellans, com va fer al Compromís de Casp), seguit d’una munió de beats que l’aclamaven com farien avui amb un ídol del rock. N’Eiximenis va guaitar i va veure l’espectacle, i el va posar tan nerviós que no se’n va poder estar: “lo que fa la bufa, pare Vicent!”, diuen que va cridar el nostre moralista.  

La bufa d’avui, a Eivissa, emperò, resulta molt més esperpèntica. Perquè en Vicent Ferrer predicava a tort i a dret, i els seus escrivans li transcrivien uns sermons que conservam com a magnífiques peces literàries que són. No devia ser gaire bon tipus, potser, humanament, en Vicent, però ha esdevingut un clàssic de la nostra literatura. La nostra gent bufa garbeja com gallinum empansat sense haver produït res, sense investigar gaires coses i amb l’escàs mèrit de fer algun sermó escuat de tant en tant, per a delit exclusiu dels acòlits (o ni això!). Però mai no es miren al mirall, i, quan s’hi miren, fins i tot la iaia esdentegada és capaç de veure-s’hi com una princesa.  

BERNAT JOAN I MARÍ  



    

Retorn a la pàgina principal