Descomposicions morals
ALEXANDRE PINEDA FORTUNY
Descomposicions morals, així en plural. Crisi econòmica provocada per les relacions incestuoses entre els polítics i els banquers. Crisi ètica per la incapacitat del govern de l'estat (també puc escriure-ho en plural, perquè tant se val qui governi) per fer una interpretació democràtica, àmplia, on els factors socials puguin viure, en pla d'igualtat i d'equitat; ans al contrari el govern de torn de l'estat, sempre fa una lectura negativa i adjudica prioritats segons la geografia i també la llengua del territori, sempre en surt guanyant la seva, creant un cúmul de desigualtats. Van estendre el tren d'alta velocitat, batejant-lo com a AVE, per no oblidar-se del gentilici d'espanyola, contra el TGV que és el nom europeu. Han omplert el seu territori d’un sistema radial d’aitals trens, partint i desembocant tots a Madrid. És tragicòmic que excepte la línia Barcelona Madrid, com l’única rendible, molts recorreguts transporten una quantitat ínfima de persones i són clarament deficitàries. Mentre a nosaltres ens boicotegen el Corredor del Mediterrani, que és el més econòmic d’instal·lar, el de segura rendibilitat, i el que les fàbriques d'automòbils, Ford, Nissan i Seat, ja s’han pronunciat que si no es fa diligentment se’n van; no poden subsistir sense infraestructures de transport modernes: Això és el regne espanyol i la seva manca d’ètica, i diguem-ho, el seu boicot històric a la societat catalana.
Descomposició ètica en el món de l'economia, a l’endogàmia que viuen els oligopolis, els polítics, els bancs, el financers, les gran constructores, els distribuïdors d’energia. Aniré entrant-hi sense ordre, però ara em surt del teclat de l’ordinador el fet escandalós del món dels impostos, hi ha les SICAV (Societat d'Inversió de Capital Variable), que estan formades per cent socis, però que la realitat les comanda una sola persona o grup, i els restants són gent amb aportacions mínimes, clients de l'entitat bancària corresponent. Som-hi uns quants números, d'aquestes societats tant opaques, que només paguen l'1 per cent d'IRPF, i que estan sotmeses sota els criteris molt laxos de la CNMV (Corporació Nacional del Mercat de Valors) Exercici del 2009: 3.369 Sicav amb un patrimoni de 26.000 mil milions d'euros, i uns beneficis de 8.068 d'euros, van pagar escassament 57 milions d'euros. Les rendes del treball que paguen fins a un 73 per cent dels ingressos, van aportar a les arques públiques 71.341 milions d'euros, així es va crear un diferencial contra el treball de 71.284 milions. Aquí ens podem preguntar: Qui mana? Qui paga?. Uns amb una gran cobertura, que és el seu aixopluc d'impostos. Els que penquen a pit descobert pagant la immensa majoria d'impostos. Ni diuen un estat de dret i social, i els que governen en aquest moment es diuen gent que fa política a favor de les classes populars i treballadores.
A l'acció de maldir, a l'encertada maledicència dels mots, podria situar tots els adjectius que estic escrivint recordant els mals temps que estem passant tot el món del treball, on veiem minvar els ingressos de manera abismal, que m'agradaria que els nostres homes públics es retallessin els emoluments el cinquanta per cent, i encara hi sortirien guanyant en relació al poble treballador. Sense hesitar més, ans al contrari ben decidits a fer quelcom de profit amb la denúncia, engeguem tota una corrua d'adjectius contra les fastuoses i obscenes retribucions dels directius de les grans corporacions i bancs, qual orgia desenfrenada arribant a l'enriquiment descomunal. Tots aquests personatges, mai són obligats a retre comptes (no hi ha organismes, ni lleis que els aturi), ni es justifiquen, ni són responsables dels errors, fraus o fracassos comesos. Els executius financers, etc. tenen un gran deute amb els pobres contribuents, que els han salvat de la catàstrofe (obligats per el govern del regne espanyol), els han garantit sinó més per força la supervivència com a acumuladors de riquesa immerescuda i exorbitant: Contractes blindats multimilionaris, per si es veuen en la circumstància de plegar.
En plena disbauxa i desenfrenades maneres de viure de tots els participants del capitalisme madrileny, que paguem tots els contribuents. Puc encertadament fer un reny, un blasme sever, a la monarquia, a la Casa del Rei, i al Ministeri de Defensa, a veure, en quan participen en l'escanyament de les retribucions dels treballadors, autònoms i classes mitjanes en general, i on no veiem cap sacrifici per part dels jerarques. És una evidència que calen controls "populars" de les gestions dels grans bancs i caixes, financeres, oligopolis de l'energia i de la comunicació en franca síntesi amb la política, formant un incestuós i endogàmic cercle. Se sap com dir-ho, calen mecanismes per "inventar" un intervencionisme per evitar catàstrofes. Per captrencar escalabrar aquest món de vividors sense fre, per evitar recaigudes en la crisi. Ens és una tasca urgent. L'opacitat on es mouen, fins i tot després de ser advertides i poques intervingudes. Escanyar a la classe obrera, i a la petita i mitjana empresa no és cap solució, ans al contrari és la mort de l'economia. Ells saben perfectament, des dels vitalicis que s'han muntat, i que poden abdicar de les seves situacions actuals. Cal il·legalitzar els delictes financers, estem farts de delinqüents, que per la gran estultícia humana, encara són estrelles de la televisió.
Per abrivar, enardir la nostra tasca democràtica, hauré de tornar a parlar de les mancances i agafo per açò, les encertades paraules del valencià, apòstol de la macroregió de la Mediterrània, en Josep Vicent Boira. Ens diu: Des dels centres de poder del regne espanyol, ens han separat en les infraestructures, han instal·lat les radials, que tenen dèficit, tot és un mecanisme clàssic del nacionalisme espanyol. El món econòmic i l'empresarial les ha establert. El Corredor del Mediterrani, és més enllà que un ferrocarril, és l’expressió física i estratègica (d'una geoestratègia pròpia). Les necessitats d'ambdues societats, valenciana i catalana, són les mateixes. De la meva memòria, recordo la batalla de València, amb el secessionisme lingüístic propulsat, per una corrua de milions de les llavors pessetes, que es gastaran provinents de la capital de la metròpoli, per lliurar una guerra que encara roman encesa. Llavors el ministre Abril Martorell el de: "Hay que apuñalar el catalanismo por la espalda", en fou un dels principals instigadors, i davall d'aquest desastre humà, on ressalta la profunda estupidesa de l'ésser humà, quan és incapaç de pensar i analitzar la realitat, aleshores el poble és empès brutalment cap a la més cruel de les manipulacions.
Tanmateix, no restarem sotmesos a dues úniques anècdotes, totes dues molt doloroses, la de la dura crisi econòmica, que sofreixen totes les classes populars, i la niciesa creixent d'un conflicte lingüístic, que ni un del polítics que hem hagut de suportar han sabut plantejar davant del poble, dins dels seus despatxos, davant dels plens del Parlament, tampoc els Ajuntaments no han estat a l'alçada de la circumstància per fer-ne una eina democràtica i no un motiu de dispersió i equívocs. Estem doncs, lluitant per la supervivència a nivell material i a nivell cultural en temes bàsics per desenvolupar-nos com a persones madures i amb el degut benestar. A bona hora es desperta l'expresident Jordi Pujol, després de dècades d'inoperància econòmica catalana, i d'afavorir la industrialització de Madrid, a través dels seus desencerts polítics, esclau com és de l'imaginari espanyol. Ara en una conferència del 2 de juny al Parlament europeu, diu que el Corredor del Mediterrani ens és una urgència imprescindible, reclamant-ho amb lustres de retard. L'acompanyava l'eurodiputat Ramon Tremosa, que ho té clar de fa temps. A J. Pujol el comminem a no deixar-se absorbir pel capitalisme madrileny, que és el que ha estat fent sempre. Amb una bona embranzida ètica, ens llancem a blasmar tota la descomposició moral de l'estat espanyol, que al negar-nos i lluitar contra la personalitat catalana, es nega ella mateixa i mostra tota la seva saba antidemocràtica, que és d'on va néixer.
