Alexandre Pineda FortunyVehicles de dominació
ALEXANDRE PINEDA FORTUNY
La societat està estratificada fins a límits impropis, dels seus cims jeràrquics fins als pobres treballadors a l’atur. Té una carcassa dominant, la coneixem com Estat, aquest s’amplia en diverses estrats amb graons molts alts i d’altres enfonsats en misèries materials. Comença en el cap que és el monarca, les següents són les castes funcionarials incrustades dins l'Estat des dels seus inicis, on hi tenen el seu parapet com a gran poder polític arribant a les seves butxaques part important dels pressupostos públics, l’estament militar com a primer i gran puntal per la formació i consolidació de tot el bastiment, l’església que també hi ha fet la seva feina. En l’actualitat l'Estat es vesteix amb el poder polític emanat de les urnes, però amb molt poques opcions, n’hi ha dues com a grans forces que ocupen la major capacitat de discerniment d’un votant amb minses - penso, amb perdó, que no en té cap- possibilitat de fer passes positives per influenciar en el govern de l'Estat.
D’altres artefactes vehiculen el poder, no és una qüestió menor el saber que pel poder espanyol la seva llengua és un instrument per a dominar-nos. La llengua castellana, és per on Espanya penetra a les ments de tothom el seu nacionalisme, convertint-la en instrument pel genocidi lingüístic i ètnic, que és d’avior –d’ascendència- una de les seves més preclares intencions polítiques, analitzem sinó la praxis polítiques històriques, i l’ús que fan de les seves pròpies lleis sobre el tema de la llengua: la castellana és un deure d’obligat compliment a tot l'Estat, el català és un dret subordinat i només al seu territori, (per cert, no volem pas fer-lo arribar fora dels nostres territoris naturals), ho aclareixo perquè cal que ho entenguin, (l’enquistament mental és dur). Els deixem que facin el que vulguin a casa seva, si ho fan sense pernicioses interferències als Països Catalans. És una estultícia grossa que no resisteix una anàlisi seriosa del seu negacionisme; aquest roman autèntic en al País Valencià on el votant dóna victòries esclatants a un corrupte PP, demostrant una supina submissió provinciana, el contagi d’espanyolisme els infecta cos i ànima, poden però guarir-se a través dels moviments i partits que ho tenen clar.
Les complicitats delictives de tota la simbologia que els apuntala, els porta a insultar-nos (aquests insults els reboten incrustant-se al seu propi ser), de manera contumaç. No podem mai creure’ns el muntatge democràtic que s’han bastit, quan aquest vesteix moltes xarxes de tots els mitjans de comunicació, premsa escrita i digital, ràdios, televisions que són majoria absoluta a Catalunya. Tanmateix, no hi ha correspondència d’intercanvi al seu territori, tot ho aboquen a casa nostra sense poder contrarestar-ho, al no haver-hi igualtat de mitjans. Així doncs, juguem a camp contrari, i l’àrbitre és del seu bàndol, això els permet llançar-nos tota les seves tortuoses misèries i femtes mentals sobre la nostra identitat. Tots els excrements del nacionalisme espanyol van deixant empremta malèfica arreu, també a Catalunya, totes aquestes descàrregues els rutllen per la sola inèrcia multicentenària.
No debades, el darrer dels dictadors Franco, després de la guerra va assassinar quaranta mil catalans, des del 1939 al 1953. Espanya, amb el seu rei al capdavant hauria de fer com a fet Sèrbia aquests dies, de demanar perdó per la matança de Srebrenica, amb vuit mil víctimes. Així doncs el demanar perdó a tots els Països Catalans, seria una bona passa per a la convivència entre persones i nacions, i per demostrar una alçada ètica que els hi manca. Els marca la historiografia, circulen per ella carregats d’adorns i pretensions o sigui ben refistolats. No es poden escapar dels seus grans lluïments on s’han qualificat com a primers en els pòdiums de les corrupcions més sonades, i no val anotar noms ni partits perquè ho són tots des dels alts mandataris cap avall, i durant uns llargs trenta anys i en quanties escandaloses que han eixit de les butxaques del poble, després d’esprémer, crivellar amb impostos els ciutadans.
Com dèiem abans els insults que rebem tots els catalans per part dels espanyols, té una dimensió impròpia de civilitzats, de tant excessiva, seria còmica sinó fos perquè ens hi juguem la convivència. Hi ha a casa nostra complicitats delictives, degut que estan vivint al servei del nacionalisme espanyol: digueu-li, pscPSOE, PP i molts d’altres. A l’igual que s’han inventat el mot antinacionalisme des del seu nacionalisme gens innocent: culpable del vessament de sang catalana de fa segles. Hem hagut de sentir-nos dir que la nostra llengua no era vàlida per a la ciència i per tots els avenços, ni apta per el cinema ni la televisió, (Suarez, Guerra...). Fixant-nos en la literatura, la catalana començant per Ramon Llull, sobrepassa en qualitat a la castellana amb escreix. Per ultratjar-nos usen paraules volent adjectivar-nos de nazis. Ho tinc ben meditat, aquesta expressió els surt qual vòmit: l’esperit maligne i la boca de Hitler, cada vegada que pronuncien el fastigós mot de nazi; ho fan amb el morro i els llavis del propi Hitler al pronunciar-ho, ens volen titllar de gent de la Gestapo o les S.S., quan són ells que van fer contra el català tot allò que van fer els nazis contra el poble jueu. Fixeu-vos-hi bé, escolteu la passió, l’èmfasi que hi posen: quan parlen aquests espanyols està parlant l’esperit assassí de Hitler.
Sens cap mena de dubte, si a Espanya hi hagués democràcia, actuaria d’ofici la Fiscalia contra aquesta realitat constant de tant racisme contra els catalans, que de cap altra manera podem anomenar aquest allau d’inèpcia, d’estultícia. Recordo Albert Einstein amb la seva frase: "l’Univers és immens, l’estupidesa humana també, i no estic segur de la primera asseveració". És una incitació a l’ètica democràtica el que estem fent en aquest article; coneixem algun espanyol que ens compren i ens defensa, amb la llàstima social que no els donen tribunes per explicar-se, presentant els seus estudis i ciències econòmiques, lingüístiques i polítiques. Les definicions de tota mena les reparteix Madrid, així ens ho diuen fins i tot de la nostra pròpia nació: "És català, tot aquell que viu i treballa a Catalunya", de la beneiteria de Pujol; frase equívoca que ha fet fortuna degut que no han tret copiós profit des de les sempre bel·ligerants files espanyoles.
