Andreu Salom i Mir
UNA GROSSA NOVETAT
En una noticia apareguda en una publicació local (1), corresponent al passat mes d’agost, hi sortia una notícia referent a la reedició d’una trentena de cançons del compositor pollencí Miquel Capllonch. A banda de l’esmentat succés, no cal dir que magnífic, el que totd’una em cridà l’atenció, des d’un punt de vista lingüístic, fou el titular de l’escrit, que deia textualment: “Una grossa novetat: en Capllonch reeditat”.
Si tenim en compte que novetat és un substantiu que denota condició, mèrit o categoria, l’adjectiu que li escau a l’expressió és gran. Així, hauríem de dir i escriure “una gran novetat”, tret que vulguem dotar a l’expressió d’un sentit figurat d’especial circumstància o condició i la considerem revestida, a més, d’un aire més aviat dialectalitzant. En aquest darrer cas, podríem dir “una grossa novetat”. És una possibilitat que admet la normativa, per bé que no especialment recomanable.
Altrament, bé és cert que els dos adjectius de què parlem fluctuen ocasionalment segons el dialecte de què partim. Per exemple, tant a Eivissa com a Menorca, parlen, pel que fa a l’edat, de persones grosses (fins i tot, a les Pitiüses, per referir-se al fill gran, diuen el “fill gros”, encara que sigui petit de mida). A Mallorca i a la majoria de terres de parla catalana, en canvi, els adjectius que es fan servir són gran o major. Ara bé, per això tenim el model normatiu, que és el que, tenint en compte totes les parles i dialectes catalans, estableix i fixa la forma gramatical o lingüística que hem d’usar en circumstàncies d’ús general i estandarditzat.
Una altra cosa ben diferent ho constitueix, però, els casos d’interferència semàntica castellana, en què l’ús dels dos adjectius, gran i gros, resta condicionat per la influència del castellà “grande”. És així com, els camps semàntics dels dos vocables catalans, a vegades es confonen i s’utilitzen de manera inadequada. És cada cop més habitual, per exemple, sentir expressions com “una casa grossa”, o “un pis gros”, quan en qüestions de grandària o de dimensions, en català, hem d’usar sempre l’adjectiu gran (parlarem també, per exemple, de “grans senyors/es”, “grans estadistes”, etc.). Altrament, en casos de volum, sí que utilitzarem el mot gros (per exemple, una pedra grossa, una taula grossa, etc). De la mateixa manera, ens referirem a “mar grossa” o “riu gros” quan veiem que ultrapassa accidentalment el seu volum acostumat. Igualment, hem de parlar d’”animals grossos” i, encara, de “persones grosses”, com hem apuntat anteriorment.
En el sistema lingüístic català els camps semàntics dels mots juguen un paper molt important. Tan sols la interferència de les llengües espanyola i francesa, i la subordinació de la catalana, pot produir confusions en l’ús correcte de la nostra llengua. És per aquest motiu, que cal potenciar l’ús social i esmenat -si cal- del català, en tots els àmbits possibles. I això només pot ésser un realitat si disposem dels instruments polítics que ho facin viable i necessari.
Andreu Salom i Mir
Punt Informatiu Pollença, nº 360
|
GRANDE |
GRAN |
|
GROSSA |
