Una qüestió de noms

ANDREU SALOM I MIR

Una de les conseqüències del colonialisme lingüístic més evidents a primer cop d’ull és el desbaratament onomàstic, o sia, els canvis registrats en els noms de lloc (topònims) i de persona (antropònims). El menyspreu dels noms autòctons delata de seguida l’actitud xenòfoba i etnocida del colonitzador, en la seva intenció compulsiva de dissoldre per subordinació i/o inclusió tota la cultura del poble o país colonitzat. A les nostre illes, topònims forasters, o refets i traduïts, com Villacarlos, El Terreno, Mahón, Ibiza, La Puebla, Lluchmayor, San Lorenzo ... exemplifiquen clarament la imposició dels noms creats pels conquistadors. Bé és cert que la toponímia catalana és l’única oficial a les Balears i Pitiüses, però la realitat és que la desfiguració progressiva del llegat toponímic, conseqüència general de l’explosió turístico-urbanística a gran escala, constitueix una amenaça molt seriosa per al nostre llegat cultural. Observem, si més no, l’aparició abundant d’urbanitzacions amb noms tan ridículs i espantosament horters, a més de forasters, com Las Maravillas, Ciudad Jardín, Costa de los Pinos, Las Palmeras, Bahía Azul, Bahía Grandre, Las Gaviotas ...

L’acció colonial sobre els noms de persona, en el cas català, és el resultat de l’espanyolització insistent (pel que fa a les terres sudpirinenques i insulars) des del segle XVIII. Aquest és el motiu pel qual podem considerar que l’antroponímia catalana es troba en una fase molt avançada de procés substitutiu (a la Catalunya Nord el predomini de noms francesos és totalment abassegador i ja han pres carta de naturalesa entre tota la població). La realitat és que, al dia d’avui, la majoria de gent duu el nom en castellà (i entre els més joves la proporció no millora o bé la millorança és poc significativa). Els Pedro, Francisco (o l’escurçat Xisco), Fernando, Carlos, Santiago, José María, José Luis, Alejandro, Juan José (Juanjo), Juan Carlos, Alberto, Cristóbal ... han esdevingut molt usuals entre els homes, tot i que val a dir que encara aguanten bé els tradicionals Jaume, Joan, Miquel, Antoni, Andreu, Bernat, Bartomeu, Vicenç, Lluís, Pau, Josep, Jordi, Llorenç, Sebastià ... Entre les dones són molt abundants les Margarita (o Marga), María José, Maribel, Francisca (i l’abreujat Xisca, o també Paquita), Cati (o Catina), Juana Mari, Yolanda, Olga, Vanesa, Josefa ...

Però allò que és encara més greu, i més cridaner, és el menysteniment i progressiva desaparició del que se denominen hipocorístics propis, correntment dits “diminutius”. El sistema català d’escurçament dels noms és per afèresi, és a dir, eliminant les primeres síl·labes: Tomeu (<Bartomeu), Biel (<Gabriel), Toni (<Antoni), Tòfol (<Cristòfol), Quim (<Joaquim), Tià (<Sebastià), Colau (<Nicolau), Bel i Bet (<Isabel i Elisabet), Lina (<Catalina), Lena (<Magdalena), Tonina (<Antonina), Ció (<Concepció) ... La moda d’avui en dia és anomenar-se col·loquialment a la manera castellana, tot fent apòcope (o sia, suprimint les darreres síl·labes) del nom: Rafa (de molta actualitat per motius esportius), Javi o Xavi, Santi, Sebas, Alex ... Quant a elles, aquest costum està encara més estès: Marga, Cati o Cata, Trini, Magda, Conxa o Conxi, Imma, Montse, Mari, Susi, Isa ... , cosa que podríem considerar un símptoma del que el sociolingüista Lluís V. Aracil anomena l’esprint de les dones.

Ras i curt: el nostre patrimoni lingüístico-cultural, de què tots els noms, de lloc i de persona, fan part, no pot ésser tudat ni destruït sota cap circumstància. El nostre deure i la nostra obligació és preservar-lo, perquè constitueix una part fonamental de la nostra idiosincràsia , dels nostres béns, que cal conservar i transmetre als nostres fills. És una qüestió de respecte i de dignitat.