Entorn de la qüestió  nacional 

És un lloc comú i un fet recurrent  la discussió, en cercles polítics i socials, al voltant del tema de les identitats nacionals i els destins dels seus marcs referencials, entesos coms uns factors reeixits de potencialitats històriques i de conviccions vivencials fermes, inseparables del destí de la seva gent. En aquest sentit, el futur dels pobles va sempre lligat al seu passat, i el diàleg entre l’avui i els temps que ens han precedit és (ha d’esser) constant.

Els pobles madurs i amb autoestima interactuen constantment respecte al seu propi devenir històric, rectificant els errors i perfeccionant el seu sistema político-social de convivència. En la profunditat de les mesures per garantir la salut social i política de la nació hi copsarem la generositat i la higiene moral dels responsables de la res publica. El sentit nacional que cal conferir a les voluntats públiques d’abast és inherent al sentiment de pertinença a un esperit col·lectiu concret i determinat que percebem com a propi i identificador. Igualment, el rebuig d’una comunitat a assimilar-se a una altra, o dins d’una nació-estat “indivisible”, és un símptoma de salut col·lectiva, que pren carta de naturalesa i s’activa tan aviat com la identitat de la nació pròpia es veu amenaçada, alhora que la seva estructura social es veu alterada.

Certament, l’estat fa, o acaba de fer, la nació. Altrament, també és cert que una nació no se suprimeix pas per decret. Tanmateix, el fet objectiu és que són moltes les nacions que no tenen estat i, alhora, són molts els estats que són plurinacionals. Ara bé: el procés de la història és que a cada nació li correspongui un estat. És una qüestió de temps, sempre que cada nació sigui capaç d’esser-hi en el moment oportú. Són molts els qui, per aquestes latituds, han somniat amb l’estat federal i, fins i tot, amb una mena d’associació lliure de nacions lliures. Però s’obliden que l’Espanya sorgida de l’ànima imperial castellana (i modernament profundament jacobina, seguint el model francès) no pot, ni vol, cedir un sol mil·límetre en les seves pretensions assimilacionistes i de domini absolut (malgrat la implantació de l’Estat de les Autonomies, o potser precisament per això).

El fet nacional català, l’embranzida catalana, és un moviment de masses que (pre)suposa una consciència col·lectiva oberta i de superació de pretensions sectàries, ideològiques i de classe. Això contradiu obertament el discurs espanyol esquerranós, que postula que el catalanisme és un fenomen “burgès”. Evidentment, hi ha un catalanisme burgès (políticament representat, actualment, per CiU), i fins i tot sectors burgesos independentistes, però són les classes populars, el catalanisme d’esquerres sobiranista (el principal exponent del qual és ERC) el que porta el pes de la independència nacional, de l’espai (nacional) propi. Hi ha un fet molt simptomàtic al respecte. Quan a Barcelona es proclama la República, el 14 d’abril del 1931, pels carrers es sent el crit “Mori Cambó, visca Macià!”. En aquesta frase es resumeix l’itinerari vital d’una nació que anhela profundament la llibertat (representada pel fundador d’Esquerra Republicana, i primer president de la Generalitat moderna, Francesc Macià) i el representant “nacionalista” d’una burgesia (Francesc Cambó, líder de la “Lliga Regionalista”, antecedent ideològic de CiU) que claudica constantment davant les pretensions de Madrid i que, fins i tot, al 1936, s’adhereix al moviment dels insurgents feixistes espanyols (!). La “consciència de classe” és un fet claríssim, una herència ideològica, però que no pot negligir mai, i molt menys menystenir, la “consciència de grup”, l’herència cultural, la “saba de l’avior”, que deia el poeta. I aquí és, precisament, eixamplat el futur, on rau la veritable qüestió catalana i la fixació d’una consciència col·lectiva, d’una solidaritat de grup, que superi la retòrica eixorca del filibusterisme de classe d’inspiració botiflera.

El sentit polític que ens ha d’interessar és, sempre, el de la defensa i promoció del grup nacional propi, el compromís profund i decidit amb la nostra gent. I no fa gens al cas els discursos falaços dels polítics sucursalistes i engalipadors, fermats de mans en la consolidació d’un statu quo oficial espanyol i, per tant, colonialista i metropolità. Cal reflexionar-hi, com ho han fet els grans poetes del país (estic pensant, per exemple, en Vicent Andrés Estellés i Pere Quart). El gran escriptor de Burjassot, sempre tan compromès, escriví:  “Allò que val és la consciència / de no ser res si no s’és poble. / I tu, greument, has escollit. / Després del teu silenci estricte, camines decididament”. Mentre que l’irreductible vallesà, Pere Quart (Joan Oliver), sempre tan lúcid i punyent, deixà escrit: “Una esperança desfeta, / una recança infinita / i una pàtria tan petita, / que la somio completa”. 

                                          Andreu Salom i Mir