Andreu Salom i Mir
Irreverent Viridiana
ANDREU SALOM I MIR
Hi ha algunes pel·lícules l’aurèola de les quals s’ha mantingut incòlume, i fins i tot s’ha incrementat considerablement, amb el pas dels anys - succés que només és a l’abast dels grans clàssics. Viridiana, del mestre Luis Buñuel, n’és una. Títol mític del cinema espanyol i mundial, tot l’enrevessat assumpte que envoltà la seva producció i la seva estrena, la convertiren durant molts d’anys en un film de culte i d’admiració profunda per a uns, i de blasfema i maleïda per a d’altres.
Luís Buñuel
La història de la seva producció comença al 1959 a Mèxic, quan el director aragonès, exiliat en aquest país (que li havia permès continuar amb la seva carrera, i en què cal destacar, especialment, l’extraordinària Los olvidados) conegué, a través de l’actor Francisco Rabal (a qui havia dirigit, un any abans, en la també excel·lent Nazarín) l’elenc artístic i tècnic del film espanyol Sonatas, que aleshores s’estava rodant a terres mexicanes, dirigida per Juan Antonio Bardem i interpretada per Fernando Rey (actor que es convertiria en protagonista de molts dels films posteriors del genial cineasta) i pel mateix Rabal. El fet és que li proposaren, en un impuls d’admiració indissimulable, de realitzar una pel·lícula a Espanya, on Buñuel no havia tornat a posar els peus. Refusà el projecte de seguida, car la seva animadversió a la dictadura franquista (juntament amb la seva ideologia republicana i anticlerical) era manifesta.
Però a l’any següent, al 1960, a Cannes, el realitzador de Calanda féu la coneixença de Carlos Saura i Pere Portabella. Aquest darrer, jove productor de projectes arriscats i compromesos (com El cochecito, de Marco Ferreri, i Los golfos, de Saura) el convencé finalment de viatjar a l’Estat espanyol, cosa que va fer amb un visat mexicà. Un cop a Madrid, Paco Rabal li presentà el productor asteca Gustavo Alatriste i una actriu que seria decisiva per a la història de Viridiana: la també mexicana Sílvia Pinal.
A finals del mateix any, Buñuel digué a Portabella que tenia un argument, basat en una novel·la de Benito Pérez Galdós, que considerava adient per a rodar-se a Espanya. La producció aniria a càrrec d’Alatriste i de les productores espanyoles UNINCI i FILMS 59 (per a la qual treballava l’inquiet cineasta català). Al mateix desembre, el director aragonès ultimava el guió a Madrid, que fou aprovat sense cap problema per la censura franquista (amb un petit retoc al final que el mateix Buñuel acabaria agraint, i que constituïa, val a dir-ho, una metàfora d’un suposat “ménage a trois”). El rodatge del film començaria al febrer del 1961 i s’acabaria a finals de març. El muntatge i les mescles, però, es farien a París. Mentrestant, el director de Belle de Jour havia de suportar acusacions de traïdor per part de l’emigració republicana a Mèxic, que no entenia com havia acceptat treballar sota el règim de Franco.
A partir d’aleshores les coses s’anaren succeint molt de pressa. Presentada la pel·lícula al Festival de Cannes just en el darrer moment (era el mes de maig), hi fou remesa directament des de París, sense haver-hi temps d’enviar-la a Madrid per al visionat corresponent. La seva projecció causà una gran commoció entre el públic i el jurat, fins al punt que obtingué la Palma d’Or. Davant l’absència de Buñuel, l’encarregat de recollir el premi fou José Muñoz Fontán, director general espanyol de cinematografia. Tot semblava perfecte (per al règim). Però la bomba esclatà poc després, quan aparegué un article en el conegut rotatiu catòlic l’Obsservatore Romano, que acusava el film de blasfem i impúdic. La resposta de Madrid (del Madrid ultracatòlic i feixistitzant) va ser fulminant (per als responsables de l’obra, és clar). Muñoz Fontán fou destituït immediatament i el mateix ministre d’Informació i Turisme, l’influent Arias Salgado, rebé una bona sacsada. La cinta es projectà a Franco, que va dir, lacònicament: “Que la cremin”, i Viridiana es convertí en una pel·lícula clandestina, apàtrida i introbable, el sol esment de la qual estava totalment prohibit (el clima netament irreverent del film, amb escenes ben explícites de crítica i desafiament a les icones catòliques, com la cèlebre pantomima representada per la colla de captaires, asseguts a la taula amb una inequívoca disposició que feia referència clara a L’últim sopar de Jesús amb els apòstols, havia estat excessiu per al dictador i la jerarquia eclesiàstica).
Malgrat tot, Gustavo Alatriste va fer valer la seva condició de co – productor per a atorgar la nacionalitat mexicana al film, amb què s’estrenà a tot arreu - llevat d’Espanya, naturalment. Almenys, Buñuel es pogué reconciliar amb l’emigració republicana i, a més d’això, trobà nous amics i valedors incondicionals entre els professionals del cinema.
Durant dotze anys Viridiana no existí ... a l’Estat espanyol. Era un títol llegendari i oficialment anatematitzat. No va ser fins l’abril del 1977, després de la mort del dictador, quan es va poder estrenar, sense cap tall ni censura ... com a pel·lícula mexicana. Cinc anys després, al 1982 se li reconegué, finalment, la nacionalitat espanyola i, al 1984, el Ministeri de Cultura li atorgà l’Especial Qualitat, tot adquirint la categoria d’obra d’art. El geni, l’art i la cultura s’havien imposat, un cop més, a la ignorància, el fanatisme i la barbàrie, de la mateixa manera que ho féu, simbòlicament, el Guernica de Picasso.
