Andreu Salom i Mir
El pirata Flynn
ANDREU SALOM I MIR
El 14 d’octubre de l’any 1959, a la ciutat canadenca de Vancouver (Columbia Britànica), moria un dels actors més carismàtics, però també polèmics, de l’època daurada de Hollywood. El seu nom complet era Errol Leslie Thomson Flynn, natural de Hobart (capital de l’illa australiana de Tasmània), on havia nascut el 20 de juny del 1909. Oficialment morí d’un infart de miocardi però, probablement, els excessos etílics al llarg dels anys i un estat de salut afeblit per diverses malalties (sabem, per exemple, que era diabètic, que patia una lesió cardíaca, que tenia seqüeles d’una malària mal curada i que prenia algunes drogues, especialment morfina, per calmar els dolors que patia) degueren influir en la seva mort prematura a cinquanta anys (el seu cos, segons els metges forenses, corresponia al d’un vell de setanta anys).
A banda de les seves aficions a l’alcohol i a les dones (“Allà on he anat, en qualsevol situació, sempre hi ha hagut una dona que simbolitzàs finalment la meva presència” arribà a declarar), Errol Flynn va tenir dues grans passions: el cinema i la mar. Significativament, la seva mare era una jove aventurera descendent d’un dels mariners del famós vaixell Bounty, el motí del qual ha estat portat al cinema diverses vegades (curiosament, l’any 1933, en els seus inicis com a actor, participà en un documental que portà per títol In the wake of the Bounty) i ell mateix, des de ben jove, després d’haver estat expulsat de multitud de col·legis per la seva incorregible indisciplina i de barallar-se amb els pares (se n’anà de casa a quinze anys), es dedicà a córrer món i exercir multitud d’oficis (cercador d’or, escuraplats, mariner, sanador d’ovelles, boxejador, supervisor d’una plantació de tabac, corresponsal ...). Perseguit per la llei australiana s’instal·là a Anglaterra, on s’interessà per la interpretació, que veié com la professió que satisfeia més el seu ego i esperit indòmit. També cultivà la literatura, tot arribant a publicar una obra teatral, Cold Rice, que estrenà al 1933, dues novel·les: Beam Ends (1936), la publicació de la qual li permeté fer de corresponsal en la Guerra Civil espanyola (eren conegudes les seves simpaties per la República) i Showdown (1946). Actuant en un teatre de Londres va ser captat per un agent artístic de la Warner Bros., que el contractà i el portà a Hollywood, on aviat començà a prendre forma la seva fama de cerca-raons, cràpula, baralladís i femeller impenitent (a les suposades orgies en què intervingué, les males llengües asseguren que tocava el piano amb el penis). El seu primer gran èxit en el setè art fou fent de pirata en la mítica El capità Blood (1935), de Michael Curtiz. A partir d’aquí, l’actor australià es convertí en una estrella del cinema, que arrodoní amb papers d’aventurer, galan i heroi ideal - no admetia dobles en les seves pel·lícules - en títols tan destacats com Les aventures de Robin Hood, La càrrega de la brigada lleugera, Dodge, ciutat sense llei, La vida privada d’Elizabeth i Essex, Camí de Santa Fe, Gentleman Jim, Moriren amb les botes posades o Objectiu Birmània), dirigides pel mateix Curtiz i per Raoul Walsh, bon amic de Flynn.
Després de la Segona Guerra Mundial començà el seu declivi artístic, en bona part motivat pel seu deteriorament físic i pels constants encàndols, bregues i peripècies de tota índole que protagonitzava entre bastidors a causa de la seva personalitat indomable, desafiant i desbordant, que es sobreposava a la d’altres actors (a banda d’això, era blanc de les enveges i aprensions de molts col·legues de professió, temorosos sempre que el doner Errol no els prengués les seves dones o promeses, coneixedors com eren de la seva notable capacitat de conquesta femenina). Continuà actuant a Hollywood en pel·lícules menors, totes en la mateixa línia d’aventures clàssiques (com El burlador de Castella, Kim de la Índia, Montana, L’illa dels corsaris o El senyor de Balantree) fins que l’any 1953 inicià un breu periple professional a Europa. Abans de la seva mort rodaria unes quantes pel·lícules més a la “meca del cinema” (destaquem Fiesta, de Henry King i Les arrels del cel, de John Huston). Però la major part del temps, potser intuint precisament que n’hi queda poc, el dedica a navegar, la seva gran passió d’aquells anys.
Els anys 50 significaren, doncs, per a Errol Flynn, un revifament de la dèria que sempre havia tingut de veure món. Fou així que, pel desembre de l’any 1950, el trobem navegant, amb el seu veler Zaca, per aigües pròximes al golf de Lleó, en companyia de la seva tercera dona, Patrice Wymore, també actriu, amb qui feia poc s’havia casat. Una tempesta imprevista l’obliga a refugiar-se a la badia de Pollença, i així coneix per primer cop Mallorca. Passaren uns anys fins que, amb motiu d’un rodatge per terres europees, aprofita per a fer una escapada a l’illa amb el veler. És l’any 1955, i l’actor-aventurer converteix el seu vaixell en una mena de centre d’interès turístic del port de Palma, amb actuacions musicals en directe i festes sonades al Club Nàutic (l’embarcació ja no es mouria de Mallorca fins l’any 1965, en què els hereus de l’actor el vengueren al port francès de Villefranche sur Mer). Al cap de poc temps, Flynn substitueix la tripulació jamaicana del Zaca, que li havia manifestat els desitjos de retornar al seu país, després d’anys d’absència (a l’illa de Jamaica encara hi resideix, per cert, la seva vídua Patrice), per una altra de mallorquina (entre aquests nous mariners s’hi trobava un parent de qui escriu, de nom Eduard Sala, el fill del qual, Ventura, solia esser requerit per Errol amb l’apel·latiu manyac de “pequeño bandido”). Encara hi ha gent que recorda les eixides nocturnes del pirata tasmanià per la zona de la plaça Gomila, sempre ben acompanyat (un dels seus llocs preferits era el famós restaurant El Patio, on se’l veié en certa ocasió acompanyat de l’exuberant Ava Gardner, també bevedora consumada). Malgrat la seva (mala) fama de cap buit i conflictiu que el perseguia, fou sempre amic incondicional dels seus amics. A Mallorca deixà una empremta de persona alegre, cordial i accessible - cosa que el converteix en l’antítesi del senyor Michael Douglas -, fins al punt que els mateixos mariners que treballaren per a ell dirien, anys més tard, que Flynn era “un dels nostres”. A tall de cloenda, encara direm que, poc després de la seva mort, es publicaren les seves impagables memòries, amb el títol de My Wicked, Wicked Ways (publicades en castellà amb el títol Errol Flynn. Aventuras de un vividor. Autobiografia) on escrigué aquestes paraules: “Viure he viscut moltíssim, com un golut que es vol menjar el món, i no crec que pequi d’egòlatra si suggereixo que ben pocs dels qui han viscut en aquest segle s’han empassat més món que jo (...). Jo no he anat a la recerca de fama o fortuna, sinó de la vindicació de l’acte de viure”.
