Andreu Salom i Mir
Elogi de Louis Malle
ANDREU SALOM I MIR
Quan l’inefable i controvertit Quentin Tarantino començà la seva profitosa carrera cinematogràfica, amb un film impactant i carregat d’intencions com Reservoir dogs (1992), manifestà, en el pla provocatiu que li és característic, que, en part, l’havia feta com a rèplica a la pel·lícula del francès Louis Malle, Au revoir les enfants (el títol de l’espavilat cineasta nord-americà resultava, si més no, inequívoc, si substituïm au revoir per reservoir i enfants per dogs). El fet és tan sols un símptoma del menysteniment en què, en certs cercles cinematogràfics postmoderns -d’intencions almenys equívoques- , ha restat sovint l’obra d’un dels realitzadors europeus més interessants i compromesos de la història del cinema. I, tanmateix, hi ha molt més cinema, i una denúncia més contundent del nazisme, en l’esmentada Au revoir ... que en la darrera i molt espectacular cinta de Tarantino, Maleïts bastards.
Louis Malle
Home de profundes conviccions, Malle no es sentí mai còmode ni entre la seva classe social, l’alta burgesia, ni en el seu propi país, França. En algunes de les seves pel·licules criticà durament tant l’una (especialment en Els amants, del 1958), com l’altre (amb Lacombe Lucien, del 1974, on parla, d’una manera valenta i desacomplexada, del col·laboracionisme francès durant l’ocupació alemanya). La seva insubornable actitud crítica, i la temàtica de molts dels seus films, li crearen nombrosos problemes entre els sectors més moralistes, però també molt influents, de la societat francesa. Per aquest motiu, una part de la seva carrera la portà a terme a Hollywood -tot i que, en el fons, mai no li féu gaire gràcia la destinació- , on realitzà algunes cintes molt meritòries (com Pretty Baby, al 1978, o Vania al carrer 42, el seu darrer film, del 1994) i una obra mestra: Atlantic City, del 1980, amb Burt Lancaster i Susan Sarandon).
Certament,
la seva obra cinematogràfica ha estat objecte, malgrat ell
mateix, d’una polèmica constant, que podríem titllar
de farisaica. Malle sempre reivindicà personatges
menyspreats per la societat, i mai no realitzà, en els seus
films, cap tipus de judici moral o de valor, sinó que tan sols
exposà magistralment uns esdeveniments per tal que
l’espectador en tragués les seves pròpies
conclusions. Ha estat un cineasta i una consciència amb
criteris propis. Ho demostra el fet que dedicà gran part del
seu temps a desmuntar tabús (des de l’incest tractat amb
sentit de l’humor i despullat de pecat a Le
souffle a coeur,
del 1971, fins a la vida d’una adolescent en un prostíbul, a
Pretty
Baby,
o a la cruesa d’unes relacions sexuals desencaixades a Damage,
del 1992, tot passant per la depressió i el suïcidi a Foc
fatu,
de l’any 1962, i del col·laboracionisme francès a la
ja esmentada Lacombe
Lucien).
El to de normalitat, i de sinceritat, sense crispació ni cap
crítica, que Louis Malle imprimia a les seves pel·licules,
li conferia una credibilitat que molestava als incondicionals de
l’ortodòxia, però que li valgué el
reconeixement de la crítica i el convertí en un dels
cineastes més estimats pels cinèfils exigents.
