Andreu Salom i Mir
El
complex de l’indígena
Les nacions
que freturen d’estructures polítiques pròpies i es troben, a més a més, en
situació de llibertat condicional fortament vigilada, solen establir models de
convivència i d’opinió excessivament dispersos i, encara, contradictoris,
sobretot pel que fa a les vies possibles de solució respecte al contenciós político-social
obert -ací, des
de fa tres segles. La continuïtat en el temps de la condició colonial i la
persistència constant de les mesures adreçades a la subjecció mental de la
població autòctona són, no cal dir-ho, terriblement eficaces en l’objectiu
de generar una divisió interna paralitzant.
El panorama és
desolador, no tant per l’efecte que tal situació provoca, tot i ser molt
important i, d’altra banda, lògic en totes les situacions d’intensa persistència
en l’anorreament global d’un país, sinó per la causa adés apuntada de
perpètua i sistemàtica obsessió per part de l’estat colonial de portar a
terme, fins a les últimes conseqüències, la seva política etnocida i glotofàgica
de tot un poble i de tota una cultura. Ja sabem, altrament, que morta la ràbia
s’acaben els efectes nocius que provoca.
Atès la
minorització ideològica i la inferioritat psico-política del dominat, pot no
resultar estrany, d’antuvi, la proliferació excessiva del que podríem
anomenar complex de l’indígena, que consistiria en l’acceptació tàcita
de la superioritat del colonitzador i en una visió política necessàriament
parcial i esbiaixada, sovint accentuada per una aspiració més o menys
subliminal de protagonisme encastada a una espiral eixorca de rivalitats
antropocèntriques i de diferències psico-estètiques.
Significativament,
fins i tot alguns col·laboradors habituals de mitjans de comunicació
nacionals, com el Diari de Balears, esdevenen còmplices, i encara exemples, de
la tipologia sòcio-política descrita. Així, mentre un s’escarrassa,
hàbilment, en la realització d’anàlisis personalitzades i
interessades de la nostra “peculiar” realitat nacional amb volgudes
aparences de doctesa, un altre sembla demostrar una admiració
indissimulable cap a la metròpoli
colonial (o sia, Espanya) i lloen entusiàsticament la seva unitat d’acció,
que inclou -en siguin
conscients o no- els mètodes
genocides emprats en l’anihilació de colònies en vies d’assimilació (com
la mallorquina). Fins i tot, algun articulista, en la seva secció d’opinió,
ha arribat a emprar epítets tan sorprenents i épatants com
“exemplar”, “gran” o “admirable” en referència a Espanya ).
Evidentment, la unitat d’acció, la unió d’esforços, és lloable, i necessària,
en si mateixa (recordem “l’exemple de la mata de jonc” del gran Ramon
Muntaner, quan s’esforçava a donar notícia de l’aliança fraternal entre
totes les terres de llengua i cultura catalanes i entre els monarques que
aleshores les regien) i molt més en un país tan malmès en la seva identitat
pròpia com el nostre; però pensar en aquests termes d’un estat corrupte,
antidemocràtic i imperialista com és l’espanyol, és d’allò més xocant i
improcedent, a més de fer palès un emmirallament desconcertant
-per no usar mots excessivament durs, com els que fa servir un
comunicador mediàtic tan valent i lúcid com Pepe Rubianes. Certament, tot
plegat fora ben ridícul si fóssim un país normal i amb autoestima, ens trobàssim
en una situació política de llibertat real i la nostra societat fos una
societat equilibrada, culta, desvetllada i feliç. Són, potser, força
condicionants (fins i tot qualcun aparentment inabastable) però això no és,
tanmateix, cap fantasia, és el futur, car com va dir Cánovas del Castillo,
“són espanyols els qui no poden ésser una altra cosa”. Alguns ja ho sospitàvem.
