La música és un clar exemple d'un món que es mou entre tendències. Podem trobar-nos una primavera dominada per un clàssic rock'n'roll, i de cop adonar-nos que a la tardor del mateix any majoritàriament s'escolta post-punk. Com podria dir un conegut col·laborador d'un conegut programa de televisió: ‘andreu, esta es la grandeza de la música'.

I en quina etapa ens trobem ara? Doncs en una bastant propera a la música pop de tota la vida. I un exemple és el grup nord-americà Of Montreal, que amb l'edició del seu vuitè disc, ‘Sunlandic Twins', ens ofereixen una creació divertida i alegre (sobretot la primera meitat de l'àlbum) clarament influenciada pels grups pioners del pop del anys '60.

Per exemple, el tema amb què s'obre l'àlbum, ‘Requiem for o.m.m.2', sembla extret directament de les platges surfistes dels Beach Boys. O també el single ‘The party's crushing us', que amb molta influència beatleiana ens ofereix un ritme pop molt ballable. La resta de la primera part del disc (els 7 primers temes) es caracteritza per la felicitat musical i les ‘ganes de jugar' que ens proporciona, passant per temes amb ritmes enganxosos (‘Wraith pinned to the mist') o cançons de felicitat primaveral (‘Our spring is sweet not fleeting').

A les ultimes 6 pistes es nota un caràcter i un estat d'ànim ben diferent: més trist, més melancòlic, més depressiu. Però mai deixant el pop. Hi ha temes intrigants com ‘Death of a shade of a Hue' o ‘October is eternal', i temes foscos i apagats com ‘Oslo in the summertime'. En general, una tristesa intrigant i depressiva que contrasta moltíssim amb la felicitat enganxosa i ballable que ofereixen els primers temes.

Jinete