Corria la primavera de l'any passat quan va aparèixer a les botigues de discs un nou grup: Franz Ferdinand. Ben poc va costar que passessin d'un simple grup anglès (perdó! escocès) a ser el nou punt de referència de la música independent. Els temes començaven a menjar terreny també en el món comercial, especialment en el món del ball, i van acabar convertint l'àlbum en la millor publicació del 2004 segons moltes opinions. Havien creat una nova tendència, el que es podria anomenar ‘rock de discoteca'.

Ha passat poc més d'un any, i amb més de 250 concerts a l'esquena han editat el que és el seu segon àlbum, de títol llarg i curiós, però que explica perfectament el què s'hi troba. La gran qüestió era si després del nivell del primer disc serien capaços d'estar a l'alçada. La resposta és si. Han demostrat que són un grup amb molta personalitat i han creat un estil propi al que moltes bandes ja s'hi ha enganxat (Bloc Party, Kaiser Chiefs, Razorlight). El què es temia era que fessin un àlbum amb ‘més del mateix', però han sabut seguir l'estil oferint composicions diferents; és a dir, els ingredients són els mateixos però ara està cuit d'una altra forma.

En una primera impressió, sembla un àlbum més ballable que l'anterior, i així és. Però l'altra gran diferència és que s'han apropat una mica més al punk, per tant tenim una mescla de melodies més pop amb guitarres més punk. Per exemple els tres primers temes de l'àlbum (‘The fallen', ‘Do you want to' i ‘This boy'), on podem veure aquest punk ballable que segur farà entrar a més d'un a la pista de ball. També tenim els altres dos extrems: temes punks ben potents (‘Evil and a Heathen', ‘I'm your villain' o ‘You could have it so much...'); i cançons de pop més proper al primer album (‘You're the reason' i ‘Well that was easy'). Un altre element molt important, que dóna un magnífic equilibri a l'àlbum, és la inclusió de temes més lents com ‘Walk away' (romanticisme a l'estil Pulp), ‘Eleanor put your boots on' (melancolia beatleiana) o ‘Fade together' (senzillament piano, guitarra i veu). I fins i tot hi ha hagut lloc per incloure un tema disco-pop molt ballable i, personalment, encantador (‘Outsiders').

Es nota que és un àlbum més elaborat, amb més maduresa i marcant clarament l'estil dels Franz Ferdinand. Ara només fa falta passar la pilota al temps i observar-ne el funcionament, si hagués d'apostar ja sé a quina banda posaria els diners.

Jinete