Qui s'havia d'imaginar en plena pretemporada que cap a la segona setmana de maig estariem nerviosos per l'esdeveniment més important de la temporada, almenys per alguns. Ha estat un llarg camí, plè de grans obstacles a sobrepassar, amb algunes ajudes més que benvingudes, però no tinc ni el menor dubte de que el què no ha faltat són les ganes d'arribar-hi. No parlo de la final a París, sinó de la festa que el passat divendres 12 de maig va tenir lloc al Parc del Fòrum de Barcelona.

Per anar més enllà amb el paral·lelisme, els senyors de la UEFA podrien ser els de l'associació Telecogresca (per sort no comparteixen incompetència), l'estadi Saint-Denis s'equipararia a un magnífic Fòrum (de fet em sembla que tots dos són espais que no s'utilitzen massa), i, els més importants, els grups de música en el paper dels jugadors. Un dels moments més esperats és la sortida a la llum de les aliniacions, els noms asseguraven una festa ben lluïda: una defensa capitanejada pel veterà dj Amable i una davantera liderada pel crack d'orígen francés Vive la fête!. Espectacle assegurat.

L'espectació era màxima i així ho van demostrar les més de 12.000 persones que no s'ho van voler perdre; xifres segons els organitzadors (la policia no hi era així que no van poder fer el recompte). Les entrades anaven buscadíssimes, la reventa cremava a les portes de l'estadi, la gent s'acumulava als accessos. Justament aquest va ser un dels problemes que van sorgir. Evidentment va haver-hi els afortunats, o millor dir llestos, que van ser previsors i es van presentar ben d'hora per fer cua. Aquests tenien les millors localitats, a primera fila, a peu de gespa, i perquè? doncs per poder veure el recital que el crack francés (Vive la Fête!) va oferir als seus seguidors. Un joc a la seva alçada, un punk-rock electrònic com cal: esbojarrat, potent, energètic, sensual com només ella sap fer, magnífic. Llàstima que molts s'haguéssin de conformar en veure els barrets des de la llunyania. De totes formes s'endú meritòriament el suposat premi, en cas que el donéssin, al MVP (Most Valuable Player?).

Mitja part. Anem a fer un mós. I què passa en aquestes situacions si no ets previsor? Doncs que no has sigut l'unic en tenir la idea, i la barra està plena, molt plena (poder si n'hi haguéssin hagut més...). Com diuen els veïns: 'nuestro gozo en un pozo'. Tornem que comença un altre cop l'espectacle. Hi ha un canvi a les files de l'esquip alternatiu, surt el crack, ovacionat, i entra el veterà dj Amable. Un canvi de tàctica perfecte, a aassegurar el resultat. I això mateix va ser el què es va veure sobre el terreny de joc. El resident del filial (Razz) no podia decepcionar, i ens va preparar una sessió feta a la mida per un 'partit' com aquest. Tot entès en el tema sap que no s'ha de jugar a la mateixa manera un amistós, on els barrets i xilenes estan a l'ordre del dia, que una finalíssima, on s'ha d'estar concentrat i buscar el resultat, i si es pot donar espectacle millor. Amable ho va assolir tot: una sessió introduïnt alguns temes actuals, però sense cansar als nous en el món, i repassant grans clàssics del món independent, tot. El millor: acabar amb 'Where is my mind'.

Festival al primer temps i joc intel·ligent a la represa. No vull fer d'aquells que es creuen d'entrenadors des del sofà de casa, però tant de bò demà 18 puguem llegir el mateix als diaris.