Va ser la meva primera vegada, no ho havia fet mai, i em va agradar. El problema és que ara no se si quedar-me amb el mateix dubte d'una simple parella d'adolescents després d'introduïr-se en el món dels adults (i no bebent la primera cervesa precisament...) o creure'm del tot que allò que vaig viure era realment el que sempre se m'havia explicat. Fins aleshores només m'havia atrevit a documentar-me per internet, escoltar les opinions dels que ja ho havien viscut i parlaven en coneixement de causa, o esprémer la meva capacitat imaginativa fins al punt d'arribar a veure els focs artificials tant desitjats.

Suposo que en aquesta primera vegada va importar més el resultat que la forma, com sol passar en la majoria de les iniciacions a un nou món. Què vull dir amb això? Doncs, com que es tracta d'un concert on els artistes fan música, dic forma i em refereixo a 'què' i 'com', i dic resultat i em refereixo... doncs a la sensació que em va suposar el somriure amb què me'n vaig anar a dormir a casa.

Deixant un mica de banda totes aquestes metàfores, que en algun cas poden arribar a despistar algunes ments malaltisses i malpensades, centrem-nos en el concert. La posada en escena va ser més que inpressionant. Estem acostumats a que les bandes apareguin amb les guitarres al coll i com a maxim saludant els assitents, però els Flaming Lips no són com la majoria, ells són especials, i ja s'ho poden ben creure. Per començar l'escenari va estar plè de personatges ben estravagants: criatures de l'espai amb un vestit enlluernador, mitja comunitat Lapona representants del senyor Santa Claus, i herois de còmic per donar i per vendre. Jo em quedo amb un Capità America que em va fer recordar quan intercanviava cromos a l'escola. I no poden oblidarnos del mestre de ceremònies, un showman que ja el voldrien molts programes de televisió: el cantant Wayne M Coyne. Ell va ser el responsable de que en alguns moments l'escenari semblés més un circ plè de llums i serpentines de colors, on només hi faltaven quatre trapezistes fent el boig sobre el públic (doncs no estaria malament). Una alta interacció amb el públic, fent-lo participar de l'espectacle i oferint-li alguna cosa més que un concert, va ser una de les claus de la nit.

I bé, també van tocar alguns temes. Un anar i tornar entre els seus millors albums ('Transmissions from the satellite heart' o 'Yoshimi battles the oink robots') i el nou que fa res acaba de sortir ('At war with the mystics'). Les cançons s'anaven alternant amb l'espectacle ja comentat, de tant en tant una lenta per calmar els ànims, per tornar després a fer treballar els altaveus a la màxima potència. Alguns exemples: 'Yoshimi battles the pink robots pt.1', 'the Yeahyeahyeah song' o 'She doesn't use jelly'. Per acabar el màgic 'Do you realize' per posar punt i final al moment esperat des de que va sortir a la llum el cartell del Primavera, i cap a la barra a fer una cervesa d'aquelles que entren tant de gust com les que et prens a la platja quan el sol pica de valent.