| N. |
Autor |
Publicació |
Data |
| 6 |
Manuel Tosca |
Presentació del
Diccionari pràctic i complementari de la llengua
catalana |
10-2003 |
Distingit auditori:
Si el millor amic és un llibre, aquest
nou i original diccionari vol ser, a més, un amic innovador
i fidel, disposat sempre, en tot moment, a oferir-nos el seu ajud
incondicional.
Una dita popular ens recorda que «Si vols
fer bé les feines, has de tenir bones eines». I sense
que això impliqui presumpció de cap mena per part
nostra, pensem que aquest diccionari és una bona eina de
treball. Si més no, aquesta ha estat la nostra intenció,
el nostre objectiu en crear-lo.
Veure que és un diccionari atípic.
No hem copiat ampliant-lo o esporgant-lo, cap altre diccionari.
Hem petjat els nostres propis camins amb la major cura, perquè,
mireu el que pot succeir amb una entrada quan es copien diccionaris:
un exemple paradigmàtic el constitueix la paraula plepa.
Un mot ben estrany, veritat? I d'origen molt divertit. Consultem
qualsevol diccionari català o bé castellà
i hi trobarem en la corresponent entrada: «m. i f. Dit d'una
persona o cosa carregosa, amoïnosa» (DIEC), o bé
«Dit d'una persona o cosa carregosa, amoïnosa»
(en el Fabra), o bé «f. Persona, animal o cosa que
tiene muchos defectos en lo físico o en lo moral»
(al diccionari de la Real Académia Española, DRAE).
Aquest ja s'hi acosta més, i es veu clarament d'on ha sortit
la paraula que hem esmentat seguint l'ordre invers de la publicació
dels diccionaris de referència. Fins aquí molt bé,
o molt malament, perquè plepa, segons sembla,
no és una paraula sinó una locució francesa
escrita fonèticament que té una curiosa història:
es diu que quan hi va haver la invasió napoleònica,
els soldats francesos anaven a la recerca de cavalls per pobles
i mercats d'Espanya, i els naturals del país miraven sempre
que s'emportessin el cavall més tarat que tenien. El francès
el rebutjava tot dient de manera autoritària: Plait
pas, és a dir, 'no em plau'. I els espanyols comentaven:
«dice que no lo quiere, que és una plepa».
I d'aquí plepla com a sinònim
de cosa de rebuig, paraula que s'ha anat arrossegant d'un diccionari
a l'altre fins als nostres dies. Aquest, però no és
el cas del nostre diccionari, perquè, com hem dit, no he
fet cap transcripció, ans al contrari. Hem incorporat aquells
mots autòctons i una gran quantitat de localismes de bona
part de l'àmbit lingüístic català, en
totes les seves formes i accepcions.
Aquest enriquiment pot ser molt útil a
l'hora d'escriure un text, o de confeccionar un poema, per exemple,
o senzillament, per saber com diuen una mateixa cosa en altres
contrades. La nostra llengua, a més del català central,
té una riquesa exuberant de matisos que pensem
que cal conèixer i conservar.
Una llengua s'enriqueix quan adopta mots foranis
que no té ni pot tenir, per exemple tennis. I
s'empobreix quan substitueix mots autòctons per altres
de forasters, per exemple barco. Llavors diuen que és
una llengua viva. Jo diria que és, en aquests casos, una
llengua morta, ja que en català tenim, pel cap baix, sis
maneres diferents de dir-ho: vaixell, nau, motonau, navili,
embarcació i bastiment, i si encara volem,
el medieval lleny.
És obvi que no necessitem cap barco.
Però sí que necessitem conèixer el millor
possible els mots que són propis de les comarques de Girona,
de les Illes o del País Valencià, per exemple.
I és aquí on pensem i esperem que
el nostre diccionari tingui un lloc. El seu lloc.
L'obra que us presentem és un diccionari
diferent, essencialment. Aquest diccionari no
és ni pretén ser un diccionari general. Es tracta
d'un diccionari complementari i pràctic.
Defugim l'entrada principal d'un mot. Aquesta accepció
ja la porten tots els altres diccionaris.
En el nostre diccionari, l'índex,
el seu tret diferencial més principal i remarcable,
és bàsic. Sense l'índex el cos del diccionari
no tindria raó de ser tal com el presentem. Podríem
dir que és un diccionari ideològic.
L'índex ens porta de la idea a la paraula. Posarem un exemple
del seu funcionament:
A partir de la idea de despeses, a la paraula
desprendre de l'índex, entre
un bon nombre d'altres coses, hi trobarem la indicació
S-11 SANGONERA,
que ens portarà a la lletra
S, apartat 11, on dirà:
sangonera. Es diu d'aquella persona o càrrega
econòmica que et va traient els diners, és a dir,
que t'escura la butxaca, com pot ser aquell amic o conegut que
sempre que et veu et demana un préstec que mai no et torna,
o bé el pagament onerós dels terminis de la compra
d'un cotxe o d'un pis.
El que no dirà és la definició de sangonera
en termes de zoologia, ni que, antigament, s'aplicaven als malats
per extreure sang, per fer una sagnia.
El nostre diccionari serveix
també de recull de sinònims. A cada cinc entrades
hi figura un número que es destaca en negreta. Aquests
números de tipografia més gran, són només
per ajudar a localitzar l'entrada.
Moltes gràcies pel vostre interès
i pel bon acolliment del nostre diccionari.
Manuel Tosca
