Genís Tura explica en l'Endreça
de del poema El Pare la vivència que el suscita:
«Recordo bé aquella nit de
juliol, la calor feia més insuportable el meu acnè
adolescent i la son em tombava damunt dels apunts de Mèdica
-l'assignatura més feixuga de la carrera-. El pare s'estava
morint... Vaig acabar plorant, i, en un instant, tota la vida
va passar, com un flash, davant meu: que poc havia fet per aquell
home a qui tant devia... I aquesta sensació em repeteix
sovint. El no haver-lo tingut en la meva maduresa va impossibilitar
oferir-li la llum que tentinejava en el meu cervell. Vagi en el
record aques acte de FE sincera que, en forma cíclica,
torna i retorna a flor de pell com una esgarrifança tendra
de gratitud que l'honora... Recordo haver escrit en un brisall
d'insomni:
No vaig conèixer el meu pare
fins que la mort el traí,
el bes degut dec encara
i em sembla injust el destí.
Recordo aquella llum...»
Genís Tura i Pou és
metge pediatre per la Facultat de Medicina de Barcelona, especialista
en Neona- tologia i diplomat en Homeopatia.
Trobem publicada la seva poesia en Poemari de pupitre, Camins
de llum, Catarsi, Jocs d'Atzar, Rastres, El garrofer d'en Raima
i Rels, Solcs i Anelles.
Ha participat en el Certamen Literari de Viladecans els anys 2004
i 2005, en el qual ha obtingut el Diploma d'Honor.
Els seus poemes han estat premiats
en diversos Jocs Florals (Montmeló, Lliçà d'Avall,
Montornès, Calella, Perpinyà) i és Mestre en
Gay Saber i Mestre en Noble Rim.
Les qualitats de les seves compo-
sicions han estat reconegudes amb guardons en diversos premis i
certàmens: el Premi Literari de Puiggraciós, la Justa
Poètica Borrell II, el Primer Premi Literari Sant Jordi de
la Vila de Centelles, el Premi Literari Mossèn Narcís
Seguer, el Concurs de Poesia Marinea de Vilanova i la Geltrú,
el Premi de Poesia Omnium Cultural del Vallès Oriental i
el Premi Jalpí i Julià.
|
| El
pare |
|
|
 |
A
Genís Tura i Puig
1900-1963 |
Endreça
 |
I
Tota rosada i transparent
venia
aquella matinada de juliol.
El pare, que a la mà portava el sol,
aclucava els ulls al niu del dia.
i els seus cabells,
en l'ample vent de dol,
emblanquinats per la penyora que els feria,
semblaven dolços al secret que vol
prendre el perfum emmetzinat que els guia.
Car apropar-me no
gosava encara,
puc retenir dintre dels ulls el rar
i vell prodigi d'una llum tan clara.
que la pau en ella
fóra un mar
d'un aigua en calma i lluminós atzar
on planen somnis que m'envolten ara.
II
On planen somnis que m'envolten
ara
d'amor i reverència, mai de compliment,
que la distància fos el sol naixent
per ennoblir-me i repintar la cara
d'un coloret triat a prop del vent
que faci de l'oblit trista alimara
i, aprofundir el record intensament
fent vinya, ulls, i cels de nit tan clara.
Inefable neguit mai no comprès
inacabada, breu, i lleu tendresa,
per ignorats seguicis la incertesa!
Brevetat d'un instant tot just après.
Aquella imatge tendra, que no hi és,
avui evoco en plena maduresa.
III
Avui evoco en plena maduresa,
com un tribut immaculat d'instants,
dits amoixant-me de les seves mans
en un racó petit de ma infantesa.
Qui pogués dins la cleda
dels arcans
embastar en un fil tanta tendresa,
fertilitzar els gens i, en fer-nos grans,
del perfil desitjat tenir certesa.
Mig dia de conreus i el fruit madur
rebrota i brota en la llavor que el duu
com els destins que neixen de les relles...
Aquella imatge de franca bonhomia
per un sender florit de meravelles,
tota rosada i transparent venia.
|
|
