Cerca números anteriors per:
|
|
 |
||||
|
|||||
|
«Precisament enguany fa un segle d’aquest poema del barranc dels Algadins, que va escriure el patri-arca de la Renaixença valenciana, Teodor Llorente (mort el 1911) en honor d’un mas que encara existeix al terme d’Algemesí, a la comarca valenciana de la Ribera del Xúquer. Llorente l’anomenava mas de sant Vicent dels Algadins, però pareix ser que el nom popular era el “mas del fardatxo”. Un fardatxo (o sar- vatxo, forma que diu mon pare, per exemple, que és de la comarca de la Vall d’Albaida, i que és varietat viva al sud del Xúquer) és un llangardaix, que és paraula que crec que ara no es diu al País Valencià, però que he llegit en algun sermó de quaresma de sant Vicent Ferrer. Com es veu, aquest poema és un exemple clar del denominat paisat- gisme sentimental, que és una ma- nera important que tenien els po- etes romàntics de contemplar el paisatge: què els recordava, què els suggeria, etc. Llorente el veu ara de manera enyoradissa, com un home que es troba al crepuscle de la vida. Els elements rurals són ben valen- cians, de terra de regadiu, que ara per la contrada és normal, però que llavors no ho era tant, atès que el secà ocupava més fanecades: taron- gers, arròs, un barranc que baixava tan ple que fins i tot acollia ànecs. Ara aquest barranc sol baixar sec; els llauradors –perquè ho he inda- gat in situ– el reconeixen com el barranc dels Algadins quan és més prop de la marjal d’Albalat de la Ribera, però quan és més amunt, més prop d’Alginet, el denominen “el barranc del poble”, perquè, en efecte, travessa aqueix poble, pel mig de les cases. Fixem-nos que parla del cultiu de l’arròs: ara no se n’hi fa, però en aquella època la marjal de l’Albufera aplegava més cap a ponent, i els pagesos plan- taven arròs en llocs alts de la Ribera en què a hores d’ara no n’hi ha.» Joaquim Juan-Mompó i Rovira |
|
||||||||||||||||||||||
|
|
|