IO NO SÓC TONTU (1)


Sebastià Oliveras

Avui estic cofat, satisfet, em sento realitzat, tal com diuen ara, i ja us explicaré perquè.

Tinc el costum, des de molt jove, d’anar a caminar. Quan hi vaig i compto fer uns quants quilòmetres me n’enduc un transistor d’aquests que s’acoblen a l’orella.

Ja fa temps que, sempre que puc, escolto cadenes musicals. Ho faig per tres raons: 1. M’agrada la música. 2. No agafo la BBC des d’AMER i no puc sofrir el tuf de rusticitat urbana ni la manera com rebreguen el català les emissores que m’arriben. Em sap greu, però un producte, per a mi, ha de ser mínimament bo. 3. Les coses que sento no m’agraden, no em sembla que el món vagi millor: hipocresia, guerres, mentides, més hipocresia, més guerres i destrucció arreu. Tot plegat em fa venir migranya perquè no puc fer res per esme- nar-ho.

De vegades sintonitzo Catalunya Música. Hi posen una música delitosa: m’agrada, però només una estona. La música clàssica acaba atribolant-me. Altres emissores programen balls més moderns i els d’aquesta casta m’escalfen el cap. Jo ja no tinc edat, franca- ment, perquè m’atabalin de mala manera amb rock i altres galindaines. Quina és la solució? Doncs escoltar Ona Música.

Així, de tant en tant, faig cap a Ona Música (d’Ona Catalana). Hi domina l’anglès, però s’hi poden sentir algunes cançons en francès, italià, castellà i fins i tot català. Sí, sí, català. Ho heu entès bé.

Fan alguns anuncis. (És lògic, també han de viure.) Dels anuncis n’hi ha un de molt graciós. Parla un noi i fa propaganda d’un comerç de Girona i dels avantatges que té anar-hi a comprar. Acaba amb una frase contundent, d’aquestes que enganxa, que convenç. Diu Io no sóc tontu. Tal com us ho dic, ben clar i català! Hem de suposar que diuen tontu perquè no saben mots equivalents a aquesta gran troballa forastera. Deu ser això perquè, si hi veiessin un sinònim correcte, amb la cura que tots tenim a enaltir i ennoblir l’idioma, segur que el farien servir.

Tornant a Ona Música, tinc la impressió que hi passa quelcom. Darrerament, la música anglesa hi és encara més abundant que fa uns mesos. I direu: És més bona la cançó anglesa? A mi em sembla que no. He fet la prova a casa: he posat mitja dotzena de cançons angleses de diferents estils i cantants, i tot seguit mitja dotzena de cantants del nostre país. (Encara que molta gent no ho sap i se li farà estrany de llegir-ho, hi ha persones que canten, i molt bé, a Mallorca, Catalunya Nord, la Franja, etc.). Ben mirat i escoltat, amb franquesa, no veig en què ens superen els anglesos. En ben poca cosa, us ho dic imparcialment. Han fet cançons d’allò més bones que tots recordem, però el 95 % de tot el que ens venen els mitjans de comunicació és música per anar tirant, si fa no fa com la francesa, la italiana, la grega o la romanesa.

Per què tothom, esnobs i terregada, posa discos anglesos? Perquè els sent a la televisió i a la ràdio. I per què la ràdio es dedica gairebé de manera exclusiva a l’anglès musical? Perquè hi ha diners pel mig: els americans saben fer una bona promoció i una bona distribució, subvencionen –i és ben legal, no ho critico- a qui posa música seva, etc. Tot és una roda.

I per què la majoria dels catalans no compren música cantada en català? Perquè no la senten ni a la ràdio ni a la televisió. I per què no la senten? Ah, amics! Aquesta és la mare dels ous! Algú ens ho hauria d’explicar. La primera causa potser és que els de dalt estan acomplexats, tenen por de fer el pagès, de semblar de poble. Aquesta por és real, jo l’he comprovada, i ara us diré com: No vaig gaire a Barcelona i, com que sóc un bon consumidor de cultura catalana, he de demanar a parents i coneguts que em duguin discos dels PPCC de la capital. Ara, ja és aviat dit! Em trobo que em diuen: “Si els ensenyo aquesta llista de discos es pensaran que baixo de la muntanya”. Tenim –tenen molts- el complex d’inferioritat ben apoderat.

I què passaria si algú engegués una emissora que programes principalment música catalana? Idò seria un èxit, se’ns n’anirien de cop les dèries i seríem un poble una mica menys anormal. Voleu una prova de tot això? “Som Ràdio”. Fa tres o quatre anys, el Govern de les Illes va posar a funcionar una ràdio que emetia íntegrament en català. El 25 % de les cançons eren catalanes, sobretot de cantants illencs. El resultat? Vint mil oients, que és molt allà! Per això els que varen guanyar les eleccions d’enguany es varen afanyar a tancar l’emissora. D’excuses de mal pagador les que vulgueu, no val ni la pena d’entrar-hi, sempre se’n troben. La qüestió era evitar els “mals exemples”, no fos cas que algú es posés a pensar i les coses “empitjoressin”. Fóra perillós mantenir una emissora catalana, ja han fet bé!

Ara a la freqüència de Som Ràdio, al 106.1 de la FM s’hi pot sentir Máxima FM, una ràdio fórmula del Grup Prisa. Ho llegeixo a la revista El Mirall, núm. 151. També diu la revista: “L’emissora que encara té més sensibilitat amb els músics illencs que canten en català són els 40 Principales”. És ben curiós! I continuo copiant: “Un cas que mereix una menció especial és el d’Ona Mallorca. Aquesta emissora depèn del Consell de Mallorca, institució responsable de la campanya “Tenim una llengua per sentir”, la qual té com a objectiu fomentar l’ús social de la llengua catalana. Bona part de la seva programació és musical, amb la particularitat que tota la música que hi sona és en llengua anglesa”. D’això els empordanesos en diem coherència.

A les Illes, doncs, és com un miracle sentir una cançó en català, a València ja no cal dir-ho, de Perpinyà què us n’he d’explicar? Encara sort que hi ha Ràdio Arrels, però, a Perpinyà perquè els altres no tenen ni una petita balma per aixoplugar-se.

Sebastià Oliveras