Un dels reptes amb què s’enfronta tot escriptor, consagrat o novell, és el d’atrapar el lector des de la primera línia, sobretot si el text no és de fàcil assimilació, bé perquè l’escrit necessita uns quants fulls per posar el lector al corrent de la trama amb la qual aquest s’ha d’afrontar i així trobar-se envoltat en el parany de la novel·la, bé perquè els escriptors no sempre escriuen obres senzilles i fàcils de llegir a primer cop d’ull.

Amb tot, entre lectors i escriptors bé podríem aplicar un vell refrany que diu: tants caps tants barrets.

Aquest és un tema que els escriptors consideren de vital importància a l’hora de donar a conèixer les seues obres i sobre el qual s’han escrit i s’escriuen multitud de pàgines.

En la novel·la Vespres de Sang de Joan Olivares es troba de seguida aquesta primera consideració; les primeres línies atrapen el lector en el relat i així que es continua llegint i s’hi submergeix en ell, es troba un relat que ja no es pot deixar.

Aquesta narració va obtenir el premi de novel·la ciutat d’Alzira el 1999, amb la qual l’autor va consolidar-se com un dels nous referents dins del panorama literari al País Valencià en llengua catalana, després d’haver guanyat també el premi de literatura eròtica de la Vall d’Albaida el 1997. En ambdues narracions es pot comprovar que l’autor ha estat capaç d’elevar a “llengua” literària les expressions més productives dels nostres parlants amb la simplicitat amb que són expressades per la gent d’aquestes comarques.

No obstant Joan Olivares no és un cas aïllat en la literatura feta des d’aquestes contrades, ni es troba sol en aquest terreny. Prop d’ell, separats per la serra Grossa, frontera natural entre les comarques de la Vall d’Albaida i la Costera, l’escriptor Toni Cucarella també crea llengua literària a partir del parlar de la Costera (Xàtiva i rodalia), tot i que per raons de treball es va donar a conèixer en primer lloc en la Catalunya Central, abans que en la seua Xàtiva natal.

I és que Joan Olivares (Otos, Vall d’Albaida), reconegut com un dels més significatius escriptors d’aquesta comarca, és llicenciat en física teòrica i exerceix de professor de matemàtiques en l’institut d’Albaida, a més de dedicar-se a la gnomica, la seua gran dèria, constructor de rellotges de sol, faceta de la qual comença a ser reconegut i és referent ineludible en les comarques dels voltants.

Unes referències, obsessions i quimeres de l’escriptor-narrador, que afloren amb naturalitat en el relat, que el lector pot resseguir al llarg de la novel·la per les petjades que deixa, ací i allà, per on passa.

Com a narrador Joan Olivares és un entusiasta i un estudiós de la seua llengua, treu bon profit de la diversitat del lèxic dels pobles de la Vall d’Albaida, referent del llenguatge que ha sabut mantenir amb fermesa a pesar dels avatars i els entrebancs de què ha patit al llarg del temps, utilitzant la riquesa de vocabulari de què gaudeixen els seus habitants. Un lèxic que es veu reflectit a doll, a mesura que el lector s’endinsa en la novel·la, que troba la paraula justa per expressar qualsevol acte. Així mateix es tracta d’utilitzar, de recuperar i de donar cabuda en el lèxic comú una quantitat de paraules que són ben vives en aquells parlars i a més són trets identificatius d’uns pobles i

d’uns quefers quotidians que no haurien de ser bandejats per altres que acabarien empobrint el llenguatge, que, ara per ara, són fóra de l’anomenada llengua estàndard.

Cal remarcar per al lector no avesat al lèxic d’aquestes comarques que al final de la novel·la es pot consultar un glossari de les paraules utilitzades que contribuirà al coneixement alhora que a l’apropament de la riquesa de vocabulari d’aquest extens territori.

Però, a més del lèxic no podem obviar el vessant matemàtic i el de constructor de rellotges de sol en tota l’obra:

Tinc una certa traça en l’art de mesurar (també el d’alfarrassador es compta entre els oficis que he exercit) i traure comptes és una de les meues afeccions...

Vaig alçar el cap i vaig ataüllar la fina ombra de l’estil del quadrant del palau, dreta com un xiprer: migdia.

No m’hi vaig poder resistir; fent ús de la soferta tècnica del recompte digital, vaig arriscar una mitja alfarrassada: “si amb dos dolls de la font de Baix es reguen tantes fanecades, amb aquests vint-i-cinc se’n podrien regar...”.

Passava per davall del campanar de l’església de Sant Miquel, el dels vuit cantons, en l’instant que el quadrant solar de la façana marcava dos quarts de quatre; ho havia tallat amb ganivet...

Olivares aprofita la veu del narrador i protagonista, Vicent, que ignorant de lletra - com ho podem comprovar en algun dels paràgrafs -, però ric en saviesa popular, l’enalteix i li dóna una gran força:

Amb el paper, la tinta i una bona ploma de gall que em faria, podria practicar a casa escriure i traure comptes. I sens dubte, els càlculs m’havien d’eixir molt més nets i les beceroles molt més clares si els feia amb tinta i paper.

Aquest, adreçant-se a un hipotètic lector, conta la història d’uns personatges que es veuen involucrats per les accions d’un d’ells, Felip Alfonso, nucli principal de la trama. Els capítols, aparentment inconnexos, mostren instantànies mentre dibuixen uns personatges que resulten més reals i autèntics amb la utilització espontània i fluida del parlar planer, farcit de locucions i frases fetes que afegeixen sabor i personalitat al discurs del parlant i esdevenen un símptoma clar de coneixement per la llengua emprada:

A tir de pedra... Agafar l’animal del morro...Tros de collera...Estava més marejat que un allioli... Ajocar-se a l’hora de les gallines... Fets a banderes...Mel de catà...Amollar el mos...

De tot el que s’ha exposat, només cal afegir que el recorregut per les pàgines d’aquesta novel·la no deixa indiferent el lector per les reflexions a què constantment s’hi veu abocat el narrador. Reflexions que esdevenen intemporals per la seua actualitat. Aquest, al cap i a la fi, és qui escriu el relat i és sota la seua mirada que s’observen els esdeveniments que hi van ocórrer al seu voltant.

Mercè Lloret