Per construir el nostre futur cal tenir clar quin és el nostre passat i és per això que llibres sobre la pagesia com els de Melcion Nicolau, són d’una importància notable perquè ens permeten conèixer millor aquell temps que tot i que ell -i tants d’altres pagesos!- ha viscut, molts dels joves d’avui en dia ja no viuran, perquè els temps canvien i ja no es treballa el camp com abans i perquè, malauradament, com molt bé saben a les illes -d’on és Melcion Nicolau-, estem perdent el terme dedicat a la pagesia en benefici -en aquest cas- de xalets i construccions turístiques; en d’altres casos, per fàbriques i mil enginys que no només ocupen la terra sinó que, a més, la malmeten.

Amb tota una vida dedicada a la terra, Melcion Nicolau, fill de Montuïri, a Nous escrits d’un pagès, després de l’èxit de la seva primera temptativa en aquest àmbit Escrits d’un pagès, afegeix nous textos de la mateixa índole; uns textos que ens permeten conèixer millor el funcionament del camp a les illes i així s’esmenten noms d’eines i fruites d’aquelles que ja s’estan perdent per tal com, de fet, la mateixa agricultura és un ofici que va de cap a caiguda. Aniria bé, és clar, que al costat de totes les indicacions que ens dóna hi hagués dibuixos o fotografies que ens permetessin copsar millor de què ens està parlant, si bé, ell sovint, conscient com és que aquella determinada acció que esmenta pot ésser desconeguda, ens l’explica, talment com si ens trobéssim davant d’un diccionari.

Melcion Nicolau es mostra amatent a les noves aportacions referides al camp tant en relació a la maquinària com a l’aparició de nous entesos: enginyers agrònoms, si bé, també, per altra part, parla nostàlgicament de tot allò que es va perdent: la utilització de les bísties, els exsequelladors, etc. Això sí, amb certa visió crítica, perquè avui en dia continuar treballant al camp, feina que està desapareixent, ens indica Melcion Nicolau, comporta invertir-hi molts diners. Al costat d’aquest apunt Melcion es limita a descriure la vida al camp en tot un altre temps on el camp era el nucli central de tota l’activitat i

on hi havia oficis pagesos avui en dia inexistents, època a la qual ens transporten les fotografies que encapçalen cada apartat.

Al voltant de tot plegat, trobem una gran reflexió de la situació actual de l’agricultura: pros i contres. Així, ens explica que, per exemple, la vinya es troba en una molt bona situació, fet que sobta en comparació amb la situació dels vinyaters del Penedès; mentre que dels arbres fruiters ja no se’n pot parlar amb els mateixos termes, així la figuera està en desús.

També, el pròleg, de la mà de Mateu Morro, introdueix tota una reflexió i visió general de l’agricultura mallorquina, a partir de l’aportació de Melcion Nicolau, en la qual ens adonem dels grans esforços que suposa als agricultors que encara es poden trobar, poder viure de la terra, malgrat que aquest seria l’ofici més nostrat d’antany, crisi que atribueix al “model de creixement –de la balearització- i del desgovern […(i és que)] la insularitat no és tan sols un major cost de transport és, sobretot, la imposició d’un mercat tancat, fàcil de monopolitzar i d’alterar artificiosament.”

En relació a la manera d’escriure i d’expressar-se, Nicolau se’ns apropa amb un text amarat de sentiments i experiències, que se’ns transmeten distesament a través de diferents tipus de narracions que ens fan viu i corprenedor aquell Montuïri que ell va viure i, a través d’ell, la pagesia en general.

Tot, evidentment, escrit en el seu llenguatge montuïrenc, per més que el pes del llenguatge estàndard es deixi entreveure en alguns moments, així al costat de conrar, trobem conrear, al costat d’ametles, ametlles, etc. Principalment, però, podem endur-nos una gran coneixement del parlar propi de la terra de Melcion Nicolau, ja sigui a través de vocabulari, expressions, girs lingüístics, dites, cançons del camp, refranys, gloses, etc.

Agnès Toda