Vénen moltes persones de Barcelona, i ben- vingudes siguin, no ens fan cap nosa. Tampoc no ens en fa el seu català, la seva manera de parlar-lo, si bé m’agradaria matisar alguns punts. Tenim molts mots i expressions que ens vénen de la capital i que a Girona no es deien fa ben pocs anys (i ja sé que parlar de Girona és dir molt, perquè és una regió gran i variada). Bé, els gironins quan veiem una paraula nova de seguida diem que és de Barcelona i sovint ens arriba de més enllà. La nostra cultura lingüística ens la necessitem, ben poques persones poden discernir els orígens dels mots que senten, per tant, dispenseu-me, si us plau, si qualque vegada vaig errat. La barata de mots entre regions catalanoparlants és un signe de vitalitat de la llengua i un dels nostres objectius. Ara bé, a la vida tot té els seus peròs. A tot arreu hi ha pèls, o se n’hi poden trobar. Què pot passar amb aquestes arribades, sobretot si només van en una direcció? Hi veiem unes conseqüències, no negatives, o no necessàriament negatives, però que cal vetllar:

1. Es poden generalitzar mots que fins fa quatre dies eren barbarismes i ara, un cop acceptats per l’IEC, amaguen els mots de Girona per la seva semblança amb el castellà (la llengua que, per circumstàncies que no vull comentar ara –no cal, us cansaria-, domina les televisions que rebem ací). A més, gairebé sempre, aquestes adopcions són les preferides dels mitjans de comunicació, per damunt de les formes més tradicionals, que sí que ens interessen, de Barcelona. De fet la llengua de Barcelona és una gran font d’entrada d’impureses.

2. Els mots nous de Barcelona, els que ja tenen molta tradició, fan desaparèixer o arraconen formes ben vàlides i molt arrelades a les terres de més al Nord de la capital. Molts cops val la pena de mantenir els mots de cada regió perquè l’abundor de sinònims vius és una de les grans riqueses que pot tenir una parla.

I ara vegem alguns exemples de paraules de Girona!

Turmell: a Girona es diu clavilla, però es va perdent (en alguns pobles es pronuncia ‘clavia’). Abans de l’arribada de la televisió, si algú sentia a dir turmell es podia pensar si era un mot francès o anglès; no se’n sabia res. De turmell ve turmellera, una protecció per a la clavilla. Correcte, no ens sembla necessari crear un derivat de clavilla per dir la mateixa cosa.

Canell: a Girona es diu puny (es deia fa vint anys i encara es conserva entre gent gran).
De puny prové el verb espunyir que vol dir: “desllorigar-se el puny d’algú” (DIEC).”Quedar sense força el puny o tenir-lo adolorit, de resultes d’un esforç o d’un cop” (DPC -el nostre-).

Canell ha generat canellera, una protecció per al puny. En aquest cas sí que fa servei el mot perquè no hi ha forma gironina, que jo sàpiga.

Omplir: a Girona emplenar i en tots els seus sentits. Exemple: Aquestes dones t’emplenen el cap, no te les escoltis! Emplenar aguanta bé l’envestida d’omplir; se sent molt.

Cadernera: a Girona cardina. Recordem la famosa sardana de Vicenç Bou: “El saltiró de la cadina”. Després en va fer una altra: “La cardina encara salta”, però ja de menys anomenada.

Hi ha una anècdota molt coneguda en el món sardanista: acabada la guerra del 36 les sardanes varen estar un temps prohibides. No va durar gaire, es varen autoritzar amb la condició que el nom havia de ser en castellà. I vingui, ja teniu “Gerona amada”, “El Ampurdán”, “Delante de la Virgen”, “El saltito del jilguero”, aquesta d’en Bou que dèiem més amunt, i anar fent. Quan varen arribar a “A cau d’orella” no varen saber com posar-s’hi i el censor ho va veure planer: “A madriguera de oreja”.

Cardina també té altres sentits, per exemple d’algú que no té gana, que menja poc, es diu que “menja com una cardina”.

Passadís: a Girona, i en aquest cas també en altres llocs es deia corredor. Aquest mot sí que passa per mals moments. La seva semblança amb pasadizo i pasillo em sembla que ha estat determinant. A mi no m’havia arribat fins fa uns vint anys, però ara les meves orelles el pateixen cada dia. No fa gaire vaig sentir un senyor gran que parlava del corredor de casa seva que anava de l’entrada al menjador. No el vaig abraçar perquè no hi tinc prou franquesa. Jo mateix, fins fa quatre dies, deia passadís perquè no era conscient del canvi; ara torno a ser normal. En realitat el nostre cervell no ens sol portar, en llengua, records antics, sinó allò que sent darre- rament. Una altra cosa els passa als més vells, que diuen mots d’abans perquè la ‘gravadora’ no els va prou a l’hora.

Esbarzer: a Girona romeguera. Aquesta planta que fa tiges llargues i plenes de punxes inunda els nostres camins i camps, si no es treballen, a més de fer una classe de mores. Romeguera té encara força salut, se sent a dir. Com que les seves punxes enganxen i hom hi queda clavat i retingut quan travessa un bosc mediterrani, n’ha sortit una dita. Quan algú arriba tard allà on va i li demanen el perquè, s’excusa: “És que he trobat una romeguera”. Una romeguera és, per tant, una persona que destorba, que ens fa xerrar i xerrar i ens priva de caminar, de fer la nostra via.

I parlant d’espines, a Amer, el poble on visc ja fa molts anys, hi trobo a faltar aquelles matarrades altes d’espinavesses que hi ha a Capmany a la vora dels camins, amb els fruits en forma de plat. No us ho creureu, però fa ben poc, un dia d’agost, mentre caminava per la vora d’un camp de Sant Climent d’Amer i per un lloc on he passat dotzenes de vegades, em vaig fixar en una mateta que feia plats. No hi ha dubte, és una espinavessa (espina vera o espina santa en diuen en altres llocs), una mica esquifida, però ho és. No n’he sabut trobar cap més, de moment, i no sé com la llavor hi ha pogut arribar (també pot ser que n’hi hagi més i jo no me n’hagi atalaiat, sóc poc observador). Ah, i no us malfieu de mi, no l’he pas anada a plantar jo.

Desar: es diu endreçar que és un mot que es fa servir en molts llocs, no és només gironí. Desar i endreçar són dos mots sinònims en els seus sentits principals, no sempre però. Aquí poso desar perquè encara és completament desconegut, són ben clares les vegades que l’he sentit. Ho vull fer notar perquè aquest sí que el faig servir gus- tosament, perquè val més tenir dos mots vius que un, en un sentit tan general. L’alterno amb endreçar, atès que la varietat és una gran riquesa.

I per avui ja en tinc prou, no em vull fer carregós. Només una cosa, què podem fer perquè clavilla, puny, emplenar, cardina, corredor, romeguera i tants altres mots gironins (i qui diu gironins diu tarragonins, menorquins, valencians o algueresos) es conservin? Evidentment, i primer de tot, tenir la voluntat de recordar-nos d’ells quan rallem, d’alter- nar-los amb els seus sinònims, ben correctes, però nouvinguts. Després, se m’acut que, als llibres de text també hi haurien de sortir, s’haurien d’usar.

Als llibres de natura de la mainada hi ha el cos humà i les seves parts amb el nom en barceloní (als que fem servir a Girona; no sé què passa a les Balears o a València). Doncs no costaria gaire que al costat, en lletra més petita si voleu, hi apa- reguessin els seus sinònims principals (de tants llocs de la terra catalana com fos possible). La mainada és tafanera (o curiosa, si us agrada més, i té més memòria que nosaltres) i, si no memoritzen tots els noms, com a mínim els coneixeran. Ara em referia a clavilla i puny i a altres parts del cos que trobaríem.

I si algú sap més solucions que les digui, el que hem de pretendre és millorar el nostre nivell de coneixement i el d’enriquiment recíproc. I això no per defensar cap causa ni per ideals sublims. No, simplement perquè tota persona i en tota activitat vol superar-se, i això val en qüestions tècniques, en un ofici, en teologia o fent feina en una llengua (en totes les llengües, fins i tot en una de tan “especialment tractada”, diguem-ho fi) com la nostra.

Sebastià Oliveras i Duran