Pronunciar malament un mot de la pròpia llengua pot ésser mostra d’ignorància o d’una deficiència dels òrgans auditius o dels que intervenen en la producció dels sons que formen les paraules, i en aquest cas, aquell que hi incorre no mereix ésser blasmat per aquest defecte si no pretén imposar-lo a altres parlants. Una pronunciació defectuosa pot ésser causa de no poder accedir a alguns llocs de treball, i pot dificultar l’accés en alguns cercles elitistes, però, no són aquestes les pitjors conse- qüències que pot tenir el fet de no pronunciar un mot de la forma adequada, com ben aviat tindrem ocasió de veure.

Fins i tot gaudint de bona oïda i de capacitat física per emetre correctament qualsevol so linguístic, la majoria de persones no especialment entrenades no dominen els seus òrgans de fonació fins al punt de saber pronunciar determinats mots de la pròpia llengua de la manera com es diuen en una varietat dialectal distinta, i això pot causar-los problemes, com els d’ésser víctimes de burles i menyspreus. Però la història registra casos d’efectes més greus, fins i tot de persones que perderen la vida per no ésser capaços de pronunciar un mot d’una determinada manera. Em sembla que el més conegut, és el que ens conta la Bíblia al Llibre dels Jutges, capítol 12.

Era el temps en què l’antic estat d’Israel encara no estava constituït, i per qüestions d’hegemonia en la projectada formació del nou regne, s’havia mogut una guerra entre la tribu d’Efraïm i la de Galaad. Uns i altres parlaven la mateixa llengua, però amb algunes diferències dialectals, i just acabada una batalla en la que els primers hi foren derrotats, els galaadites comandats per Jeftè, home cruel que anava a la seva sense contemplacions per a ningú (1), havien ocupat els guals del riu Jordà, que passava a ran del camp on havia tingut lloc aquella lluita fratricida, i quan, fugint de la desfeta, hi arribava un dels vençuts per intentar travessar-lo, li demanaven: “Ets efraïmita?” I aquell, com es pot suposar, responia “no”, i aleshores, els guardians del gual, per comprovar si deia la veritat, li manaven que digués xibòlet (2), mot hebreu que significa 'espiga' i també 'corrent d’un riu'. Com que aquell desgraciat, en el seu parlar deia sibòlet, talment l’amollava, sense malpensar-se o per pura incapa- citat de girar la llengua, i aquesta pronúncia el descobria com a pertanyent al poble enemic, i tot seguit aquells guardians del pas el degollaven.

No sabem quants en moriren, d’aquells desgra- ciats, descoberts per l’enginyosa i perversa estra- tagema lingüística, però el mateix passatge bíblic ens informa que foren quaranta-dos mil els homes d’Efraïm que en aquella ocasió caigueren. Els executats a la vora del riu possiblement no passa- ren d’alguns centenars, però mireu si ho pot ésser important pronunciar una paraula com pertoca! Avui en dia, aquell mot fatídic, xibòlet transcrit a la llengua anglesa amb la forma Shibolet, és usual a Israel com a nom de nenes nascudes durant el Shavuot, la festa de la collita (3).

Qualsevol que hagi estudiat la fonètica de la nostra llengua, o fins i tot que només hi hagi reflexionat una mica, s’haurà adonat que la majoria dels parlants de català tenen dificultats, de vegades in- superables, per a pronunciar alguns mots corrents de la manera com ho fan els parlants d’una mo- dalitat distinta, i els qui parlen aquesta, tampoc no comprenen com els qui parlen l’altra no són capa- ços de dir bé una paraula de pronunciació per a ells tan fàcil. Permeteu-me que us en posi alguns exemples.

Els parlants de zones on és usual el so de v labiodental solen fer befa dels qui la confonen amb la b bilabial; els qui utilitzen sons africats sonors consideren un poc curts de gambals aquells qui només saben pronunciar els corresponents sords; els qui tenen en el seu sistema fonològic l’ e neutra en posició tònica, com ocorre a Mallorca, els re- sulta sorprenent que hi hagi parlants de català que els resulti massa difícil aquest so, però al seu torn, tampoc ells són prou competents en la pronuncia- ció d’alguns altres sons corrents en una altra modalitat o en una altra llengua. Passant, precisa- ment, a altres llengües, tots hem pogut comprovar la dificultat que tenen tots els castellanoparlants per a pronunciar el so de m i de ll en posició final, i ens meravellem d’aqueixa incapacitat seva, però, quan la llengua castellana era molt poc coneguda a les terres de parla catalana, la majoria de catalano- parlants tenia semblants dificultats per a emetre els sons de j i de z tal com els pronuncien a Cas- tella, dificultat compartida, en el cas del so corres- ponent a l’última lletra, per la gran majoria de parlants de l’anomenada internacionalment llengua espanyola.

També ens admira que als castellanoparlants no els surti la s sonora entre vocals, però nosaltres no som prou destres en la pronunciació d’una s sonora, ni tampoc d’altres fonemes sonors, com la b, la d, o la v, a final de paraula, cosa prou fàcil per als anglesos. Ni som capaços, d’antuvi, d’emetre el so d’u francesa, o les vocals nasalitzades d’aques- ta llengua, i molt menys de les de la portuguesa, i no ens agradaria que es burlessin de nosaltres per la nostra poca manya en l’articulació d’aquests sons. És lamentable, però és així: mig món se’n riu de l’altre mig, i són majoria els qui veuen el gep dels altres i no veuen el seu.

Un infant pot aprendre sense gran dificultat els sons d’una llengua estranya, però per a una per- sona adulta, dominar l’articulació de sons no usuals en la seva llengua és molt difícil, i per això, quan ens trobem davant algú que vol aprendre català, cal tenir en compte les seves dificultats de pronun- ciació i respectar l’esforç que fa per superar-les, i animar-lo, puix que probablement no ha tingut mai un mestre prou destre en fonètica que l’instruís en el domini del nostre sistema fonològic. Però també hem de mostrar-li la nostra desaprovació si deixa de tenir interès en el perfeccionament de la seva mala pronúncia, perquè una cosa és no haver asso- lit encara un grau de correcció acceptable, i una altra deixar abans d’hora d’aspirar a aconseguir-ho.

Antoni Llull Martí

1. Amb motiu d’una anterior batalla, prometé que si la guanyava oferiria en sacrifici a Jahvé la primera persona que sortís a rebre’l en retornar a casa seva, i aquesta resultà ésser la seva única filla, menor d’edat, la qual fou sacrificada en compliment de la promesa. (Jutges, cap. 11, vs. 34-39).

2. Així ho transcriu la versió dels Monjos de Montserrat.

3. SMADAR SHIR SIDI. The complete book of Hebrew Baby Names, Harper Collins Publishes, New York, 1989, p. 153.