-
Representació d'un cap, normalment de moro,
amb turbant i barba, i de grans proporcions, col·locat a la part inferior
dels orgues antics d'algunes esglésies, connectat amb un registre de
l'orgue. Era tradició que el dia dels Sants Innocents les carasses obrissin
la boca en entonar les matines i deixessin caure confits i llepolies per la
quitxalla.
(Gran Enciclopèdia Catalana, 1977).
-
La carassa de la catedral: Hom
solia penjar sota l'orgue de la catedral una carota de cartó, de grossa
boca, per la qual eixia xavalla i llaminadures. La mainada s'hi amuntegava
en un ferotge l'aranya-estira-cabells, per tal d'arreplegar llamins
o monedes. Tan ferotge i tanta brega, que al capdavall hom va suprimir la
vella pràctica. De carasses com la que diem solia haver-n'hi a la majoria
d'esglésies de Catalunya i el costum a retrocedit arreu.
("Festes Populars a Catalunya",
Avel·lí Artis-Gener i Bienve Moya, 1980).
-
(Segle XVI)
Autòmat (cap de moro de fusta esculpida, enturbanat, dotat d'ulls mòbils i
amb mandíbula articulada que escupia caramels) connectat a la tecla més
greu del pedaler de l'orgue (Catedral de Barcelona, cap al 1539; Santa Maria
del Mar, orgue destruït el 1936; Catedral de Perpinyà, fins a principis
del segle XIX).
("Enciclopèdia
logicofobista de la Música Catalana", Pascal Comelade)
|
