|
Aquesta història va passar, ara fa molts
anys, a la ciutat de Vilanova i la Geltrú.
Era un matí de Nadal de l'any 1298 i els
habitants de la ciutat es preparaven per celebrar la festa. Tot era a punt: a la
plaça de la Vila ja hi havien muntat el Pessebre; al Teatre, els Pastorets
havien fet l'últim assaig i de totes les cases sortia l'olor de l'escudella, el
gall d'indi i els torrons.
Mentre tothom acabava la feina, en Maginet se'n va anar
a pescar. El seu pare li havia dit:
- Maginet, vés en mar una
estoneta abans de dinar.
En Maginet estava molt content mentre pescava, perquè la nit abans el Tió li
havia cagat una barretina nova.
Però no gaire lluny de les nostre costes hi havia un
vaixell estrany, De dins el vaixell se sentia una veu d'home:
- Ha, ha, ha! Sóc el Moro Manani.
He vingut aquí perquè no vull que els vilanovins celebrin aquest any el Nadal.
Ha, ha, ha! He de trobar la manera d'entrar dins la ciutat.
I allí lluny de la platja, la petita barqueta d'en
Maginet i el vaixell del Moro Manani es van creuar.
En Maginet es va apropar al vaixell del Moro Manani i li va dir:
- Bon Nadal tingueu, bon home!
El Moro Manani va contestar donant-li un cop de garrot que va deixar en Maginet
mig estabornit.
- Ha, ha, ha! Ara li prendré la
barretina, i em posaré els seus vestits. Pujaré a la seva barca i així podré
entrar a la ciutat.
El Moro Manani disfressat d'aquella manera, i dalt de
la barca d'en Maginet, semblava ben bé un pescador vilanoví, i va entrar a
Vilanova sense que ningú sospités d'ell.
Va caminar fins gairebé a la porta del castell de la Geltrú. Aleshores, per
dissimular encara més, es va posar a vendre peix tot cridant:
- Alús, alús!
Després, fluixet, es deia a ell mateix:
- Ha, ha, ha! Parlo àrab i es
pensen que venc lluç.
Mentre cridava així se li va acostar una dona:
- Què porteu avui?
- Alús, alús! -
va contestar el Moro Manani.
- Doncs posi-me'n un quilo, de lluç.
Mentre el Moro l'hi donava, la dona se'l va mirar encuriosida:
- Us veig molt moreno per ser un
pescador de Vilanova.
Tot d'una es va sentir una veu des de dalt del castell:
- Moros a la costa!
Tothom buscava refugi i tancava portes i finestres, i amb aquell enrenou també
el Moro Manani va córrer cap a dins del castell.
Els soldats van confondre en Maginet amb un moro i li
van tancar les portes de la ciutat als nassos.
En Maginet no entenia res:
- Per què m'han tancat les portes
de la ciutat? I què faig jo amb aquestes robes?
D'una finestra del castell va sortir un soldat i li va dir:
- Ep! Moro! Fora d'aquí, torna
cap a casa teva!
En Maginet va contestar:
- Però què dius? No sóc un
moro, sóc en Maginet. Obre la porta i t'explicaré perquè vaig així.
El soldat no es va creure res del que deia, però li va dir:
- Et faré tres preguntes i si les
saps respondre et deixaré entrar.
- D'acord -
va contestar en Maginet.
El soldat va fer la primera pregunta:
- A veure si saps com es diu la
plaça que hi ha al capdamunt de la Rambla?
- La plaça de les Neus -
va dir en Maginet.
Després va fer-li la segona pregunta:
- Quan val aparcar el cotxe a la
plaça de les Cols?
- Això no ho sé, perquè sempre
vaig en bici - va contestar en Maginet.
El soldat va veure que no ho sabia i ja volia preparar l'oli bullent. Però com
que en Maginet va insistir tant, li va fer la tercera pregunta:
- Doncs bé, canta una cançó de
Nadal!
I en Maginet va cantar amb tota la seva veu:
- El vint-i-cinc de desembre, fum,
fum, fum...
El soldat es va quedar molt parat:
- Sí noi, tens tota la raó! Tu
ets en Maginet! de la manera com desafines no podies ser un altre. T'obrirem la
porta.
Un cop van obrir la porta del castell, en Maginet va
explicar tota la història. I així els vilanovins es van adonar que a dins del
castell hi havia entrat un estrany.
Aleshores tothom el va començar a buscar per tot arreu.
Mentrestant, el Moro Manani feia de les seves, anava d'una banda a l'altra del
castell, menjant tot el que trobava.
Entre mossegada i mossegada, reia:
- Ha, ha, ha! pobres vilanovins,
ja no us queda res. No podreu tastar cap neula ni cap torró, ni xampany ni
pernil; ho tinc tot dins de la panxa.
Els vilanovins, però, el buscaven per tots els racons
sense trobar-lo. A en Maginet se li va acudir una idea, i li va dir al soldat:
- Amaguem-nos darrera d'aquestes
gerres sense fer gens de soroll, així si passa per aquí a prop el sentirem.
Al cap d'una estona van sentir la veu del Moro Manani:
- Nyam, nyam! ja m'ho he cruspit
tot. Cap vilanoví no podrà celebrar el Nadal.
Quan en Maginet i el soldat el van tenir al davant, se li van tirar al damunt i
el van atrapar.
- Ah, si! - va
dir en Maginet. - Ara mateix véns
amb nosaltres a la plaça de la Vila i ens tornaràs tot el que t'has menjat.
I vet aquí que des d'aquell
dia, cada any, quan arriba Nadal, el Moro Manani, des de la plaça de la Vila,
omple de llaminadures tots els nens/es de Vilanova, i els fa feliços regalant
anissos!
Vinga doncs, que ragin els caramels!
© Olga Jiménez, pel text.
© Marta Balaguer, pel text i les il·lustracions.
© Ajuntament de Vilanova i la Geltrú, 1986.
|