|
|
|
MATERIALISME HISTÒRIC
Karl Marx
Tota la història, també la de les idees, s’ha d’entendre a partir de la
pràctica material dels homes.
Aquesta concepció de la història
es basa, doncs, en l’exposició del procés real de la producció, partint de la
simple producció material de la vida i de la comprensió de les formes de
relació connectades amb aquest mode de producció i engendrades per ell, és a
dir, de la comprensió de la societat civil en les seves diverses etapes com a
fonament de tota la història i també en la seva acció com a estat. Partint
d’aquest punt, explica les diferents produccions teòriques i les formes de
consciència, de religió, de filosofia, d’ètica, etc., i en traça els orígens i
el desenvolupament; això permet d’exposar la qüestió en la seva totalitat (i,
per tant, d’exposar l’acció recíproca dels diferents aspectes). Al contrari de
la concepció idealista de la història, no ha de cercar pas una categoria en
cada període, sinó que roman sempre en el sòl real de la història; no explica
la pràctica per la idea sinó que explica la formació de les idees per la
pràctica material. (...) Mostra que la fi de la història no consisteix a
resoldre’s en “la consciència de si mateix” com a “esperit de l’esperit”, sinó
que en cada estadi hi ha un resultat material, una suma de forces productives,
una relació amb la natura i entre els individus històricament creada i
transmesa a cada generació per la que la precedeix, una massa de forces de
producció, de capitals i de circumstàncies que, d’una banda, lli dicten les
pròpies condicions d’existència i li imprimeixen un desenvolupament determinat,
un caràcter específic. Mostra, doncs, que les circumstàncies fan tant els homes
com els homes fan les circumstàncies.
(...)
Totes les concepcions de la
història anteriors han deixat completament al marge aquesta base real de la
història o l’han considerada com una cosa accessòria, sense cap vincle amb la
marxa de la història. En conseqüència, la història s’ha d’escriure sempre
segons una norma situada fora d’ella. La producció real de la vida resulta una
norma situada fora d’ella. La producció real de la vida resulta ahistòria i tot
el que és pròpiament històric apareix separat de la vida ordinària: és
supraterrestre. Les relacions entre els homes i la natura, doncs, excloses e la
història, i així sorgeix l’oposició entre la natura i la història. En
conseqüència, aquesta concepció només ha pogut veure en la història les accions
polítiques dels prínceps i dels estats, les lluites religioses i tota mena de
lluites teòriques i ha estat, particularment, obligada a compartir per cada època històrica la il·lusió d’aquesta època. Per exemple, si una època es creu
determinada per motius purament “polítics” o “religiosos”, bé que la “política”
i la “religió” no siguin més que formes dels seus motius reals, l’historiador
accepta aquesta opinió. La “idea”, el “concepte” que aquests homes condicionats
es fan de llur pràctica d’aquests homes. Si la forma rudimentària en què es
presenta la divisió del treball entre els indis i els egipcis suscita en
aquests pobles el règim de castes en llur estat i en llur regió, l’historiador
creu que el règim de castes és la força que ha engendrat aquesta forma social
rudimentària.